Recordo (encara recordo) que fa poc vaig escriure aquí sobre la meva gran admiració envers el director de cinema francès Jacques Tati. El crític de cinema Àlex Gorina va explicar fa temps a Catalunya Ràdio una anècdota sobre Tati que em va arribar al cor. Gorina va entrevistar el cineasta quan ja era vell. Van quedar a un hotel i Tati es va mostrar amable i amatent. Però alguna cosa va fallar després de la primera pregunta del crític cinematogràfic, que explicà que Tati es va quedar com en blanc i no li va respondre. Gorina no el va voler pressionar i li va fer una segona pregunta, que tampoc va respondre. Tati, confús, s’aixecà de la cadira, li donà la mà i marxà dient-li que no recordava res d’allò que li preguntava. El genial director patia Alzheimer, una malaltia terrible de la qual es va commemorar el dia mundial el passat 21 de setembre. Això ve a tomb perquè aquesta darrera setmana han mort dues dones molt estimades per mi i que van patir grans demències. Una era la María Dolores, la meva padrina, encara que allà on vivia es diu “comadre” (bonica paraula). Després va morir la Maria, una entranyable veïna molt amiga de la meva mare. Vaig anar al tanatori i el seu home, en Pere, mentre plorava com un nen desconsolat, em va dir: “Diego, com podré viure ara sense ella?”. Em va colpir. Estimat Pere, la Maria fa temps que va morir perquè els darrers mesos (molt durs per a la família) ja no era ella. Ara cal recordar la dolça Maria abans de la terrible demència. Descansin en pau, María Dolores i Maria.
Sessió: No iniciada
