Un gol anotat per Maica García en la tanda de penals, precedit per un llançament detingut per Martina Terré, han portat a Espanya a la seva tercera final olímpica, la segona consecutiva, després de derrotar a Països Baixos (19-18).
L’aparició de García, una de les supervivents d’aquell equip espanyol que va aparèixer en el concert mundial a Londres 2012, va ser estel·lar. Va anotar els dos últims gols. Terré, que havia vist com les neerlandeses havien anotat els quatre primers llançaments, va detenir el de Sleeking.
L’inici d’Espanya va ser increïble. Va jugar l’equip de Miki Oca el millor waterpolo de la seva vida. Tot sortia bé i l’avantatge es va disparar (6-1) al final del primer temps.
Les neerlandeses seguien sense respostes al final del segon quart (5-10), però tot va canviar en el tercer. Si en waterpolo és molt difícil a aquests nivells trobar una gran diferència entre dos equips com la que es va veure en el primer quart, en aquesta trobada es va comprovar que tot és possible.
Li van donar la volta les oranje al partit forçant moltes superioritats i jugant molt ràpid. Espanya es va veure descentrada, no ajustava bé en defensa i el quart va acabar amb un 11-11.
Països Baixos es va posar per davant per primera vegada amb el 12-11. Elena Ruiz va equilibrar el partit (13-13) i a trenta segons per al final, va aparèixer Maica García, que fins llavors s’havia estat partint literalment l’ànima en els dos metres, per a rebre una passada de Paula Crespí i posar el 13-14.
Amb el temps just per a esgotar la possessió, Països Baixos va construir un atac i, jugant amb set -la portera Aarts estava atacant-, va empatar per mitjà de Sleeking a set segons del final (14-14). Després, en els penals, Espanya va sentenciar.
