Algú ha dit que caminar pel Pirineu sense ànim d’entendre les muntanyes i els seus boscos és com visitar el Museu del Prado amb els ulls embenats. Hi afegiria un matís: entendre muntanyes i boscos no vol dir només observar els paisatges que dibuixen com si fossin quadres, sinó sentir que en formes part. Allò tant vell, que el distanciament provocat per les anàlisis científiques, l’art i l’ús i abús de les càmeres fotogràfiques, ens ha fet oblidar: “no estem a la natura, som la natura”, frase que m’aplico a mena de mantra sempre que surto a caminar. La millor manera de sentir que formo part de la natura, que no n’estic dissociada, és passejar-m’hi amb els sentits activats, talment com ho fan els animals que la poblen. Cadascun dels cinc sentits suposa una forma de copsar globalment el que la muntanya m’ofereix, tant en els cims com en els seus altiplans. La muntanya està viva i, com element viu, sempre em sorprèn per molt que m’hi passegi. Fins el seu bosc més petit guarda secrets en els llocs més recòndits…. Parlant de sentits i de boscos, darrerament s’està imposant entre els urbanites estressats l’Shinrin-Yoku, literalment “bany de bosc”, una pràctica japonesa inspirada en el taoisme que també apel·la a posar els cinc sentits en l’experiència de visitar-lo.
Es tracta de passejar-hi amb calma percebent la textura de les fulles, de l’escorça dels arbres, l’olor de les plantes del sotabosc, escoltar el murmuri del vent entre entre les branques o el cant dels ocells. Fins aquí res a dir. Està en la línia del que apuntava més amunt. El bosc autèntic és el resultat de sumar els fenòmens que s’hi produeixen. La pràctica em grinyola bon punt es ven amb el propòsit d’obtenir la felicitat i una millora de la salut. I tot plegat, acompanyat de gurús que t’ensenyen a fruir dels passejos boscans. Que volen que els digui, la cosa em sona a manual d’autoajuda. I a moda passatgera. El que ens cal és abandonar la ceguesa enfront les virtuts de la natura, no d’exprimir-la a la nostra conveniència…
Darrerament, quan veig imatges que, tot pretenent popularitzar l’Shinrin Yoku, ens presenten una colla d’esperitats que s’apressen a abraçar arbres com si s’acabés el món, no puc evitar pensar que semblant escena hauria estat un divertit gag a incloure en El sentido de la vida, l’absurd, esbojarrat i hilarant film dels Monty Python.
