M’agrada viatjar. Escoltar on vaig la gent com parla, les paraules, la fonètica. Cada territori, cada zona, té maneres de dir pròpies que aporten personalitat, història, arrels i referències. Són la riquesa del patrimoni lingüístic que ens dona el lloc on vivim, la terra d’on som. Reconeixem i ens reconeixen per l’accent, pel to, i això em fa feliç. Sigui al Sud, a l’Est, a l’Oest o, al Nord, com ara, l’accent i la parla t’obren un boci de casa allà on vas. Catalans! Ah sou de Lleida! Hi tinc família! El somriure i el carinyo de la mirada m’abracen. Fa il.lusió. Sempre algú sap que ets de Lleida quan parles. I en positiu. Em fa feliç.