Ahir diumenge, dia 3 maig, es va celebrar el Dia mundial de la llibertat de premsa. Quan es dedica un “dia mundial” a alguna cosa és que no gira rodona. És el cas de la llibertat de premsa. Semblava que amb les democràcies i els avenços tecnològics la llibertat de premsa imperaria al món, però trobem que passa tot el contrari. L’avanç de formacions ultres, el control econòmic dels mitjans, les coaccions judicials a editors i periodistes, que aboquen a l’autocensura, han provocat un deteriorament de la llibertat de premsa. El problema afegit de la utilització perversa de les xarxes per part de pseudoinformadors ha alterat la confiança dels ciutadans en els mitjans de comunicació. La pèrdua de prestigi del periodisme ha fet minvar les matriculacions a les facultats de comunicació. Un altre factor que afegeix desencant a l’ofici és l’excés de periodisme de taula. La revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Capçalera, en el seu últim número, fa un reportatge d’autocrítica per la decadència del periodisme de carrer. La pandèmia va agreujar aquesta pràctica generalitzada de recollir la informació sense moure’s de la redacció. El fet que actualment les institucions i les empreses tinguin gabinets de comunicació molt potents, que donen la informació mastegada, agreuja la mandra d’aixecar el cul de la cadira. Una definició encertada diu que “periodista és aquell que surt al carrer i veu”. Veu i ho pot explicar amb llibertat, perquè com va dir Màrius Carol, “la llibertat és la matèria primera del periodisme”.














