L’11 de novembre de 1707, la ciutat de Lleida capitulava davant de les tropes de Felip V. El triomf borbònic va significar el tancament de la Seu Vella, que fou ocupada per l’Exèrcit i reconvertida en una ciutadella militar. Amb el tancament de l’antiga catedral durant segles, en època de Carlos III es va impulsar la construcció d’una nova Seu, que es va inaugurar finalment l’any 1790.
Malgrat l’anomalia d’haver convertit un temple en una caserna, Lleida pot presumir ara de ser l’única ciutat catalana -i probablement de les poques d’Espanya- amb dues catedrals, la Seu Vella i la Seu Nova. Serà per aquest fet o perquè el riu Segre travessa la ciutat i la divideix en dos marges, l’esquerre i el dret, el cert és que aquesta dualitat ha marcat el nostre esperit i l’hem anat repetint al llarg de la història de Lleida, també en l’àmbit esportiu.
A la ciutat han coexistit en bàsquet el Sícoris i l’Agrupación Deportiva Antorcha (ADA), que es van fusionar posteriorment en el Milsa; o els mateixos Sícoris i Antorxa en piragüisme; o el Sícoris i el Ciutat de Lleida en futbol sala; o els actuals Club Natació Lleida i INEFC Lleida en natació i Lleida Club de Futbol i Atlètic Lleida en futbol. Fins aquí les rivalitats que recordo, però n’hi ha hagut més i de més històriques, com la que va precedir el naixement de la Unió Esportiva Lleida.
Jo vaig tenir la sort/desgràcia d’haver gaudit/patit la del futbol sala, on vaig acabar jugant amb els dos equips, el Ciutat de Lleida -ja desaparegut- i el Sícoris. Una divisió d’esforços, de recursos, de talent i de públic que va ser una càrrega massa feixuga per consolidar algun dels projectes a l’elit.
Ara tenim sobre la taula una altra dualitat, la del Lleida i l’Atlètic Lleida -o l’Atlètic Lleida i el Lleida, per als suspicaços-, que se segueix amb una visceralitat a les xarxes socials que va més enllà de l’esport. Sense entrar en els mèrits i demèrits de tots dos, estan condemnats a entendre’s. Potser no ara, que hi ha massa ferides encara obertes, però sí més aviat que tard.
Amb poc més de 150.000 habitants, la ciutat és prou gran com per consolidar un projecte futbolístic ambiciós en el qual l’un aporti afició i passió i l’altre inversió i gestió. Mentre això no arribi i continuem encomanat-nos a figures messiàniques, Lleida seguirà a mig camí de l’infinit, com el campanar de la Seu Vella en els versos de Magí Morera.
