Si “Partir, c’est mourir un peu” que escriu el poeta francès Haracourt, tornar és renàixer un molt, diu una servidora. Superar el tràngol horari i desplaent del canviar els aires rústecs pels urbans, els paisatges lacustres pels de ciment armat, les suaus tensions cardiovasculars per arrítmies crepusculars i, en fi, canviar la merda de la muntanya que no fa pudor per la de la ciutat que sí que en fa, és tornar a sortir de la placenta materna. ¡Tranquil·les, senyores nenes! Hiperventilo. Ja em passarà…
¡Uf i rebuf! Respiro. M’ha ajudat a superar el jet-lag territorial una notícia que al seu dia no vaig llegir: “Unifiquen l’entrada per visitar el Morera, la Seu Vella, el castell Templer de Gardeny i el Museu de Lleida “ (LaMAÑANA, 13/9/25). Sota l’anglòfil eslògan ‘Lleida City Pass’, l’Ajuntament de Lleida facilita una tarja, a preu tancat de 12 euros, que permet entrar una vegada al mes en els quatre establiments monumentals. D’entrada, pensava que l’eslògan de la tarja posava en valor allò que sempre ens ha definit: que som una ciutat de pas. Però no. La tarja és una altra parida del nostre paer en cap que no passa cap dia sense cap genialitat. Bingo! I no es tracta d’una oferta low-cost pas. Tal vegada, potser sí. El salconduit que la City (by) Pass possibilita, ofereix una ruta alternativa per evitar obstruccions de públic tot fent llargues cues. Sobretot, però, sembla que la iniciativa ens col·locarà al rovell de l’ou del món mundial. Un bypass cultural “comme il faut”. Què no? De bracet amb la Pilar Bosch, regidora de Cultura, Consum i Promoció de la Ciutat, l’alcalde Félix Larrosa ho va deixar prou clar i meridià: “La nova targeta permetrà posicionar Lleida en el mercat turístic i al món!”…
Què més? Oi tant! Tot parlant dels museus nacionals i d’altres mausoleus turístics i populars, em congratula constatar que el Morera acull un cicle de conferències sobre “L’espoli de Sixena”. Ja tocava que una institució assenyada i equànime com la nostrada pinacoteca d’art modern i contemporani tractés el candent tema de l’espoliació sacra entre veïns i veïnes, abordant-lo sense apriorismes rancis. Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu, oi? Per cert, ¿per a quan el Pantocràtor romànic torna ben fresc a Sant Climent de Taüll? Poca broma, Pepe Serra, més que MNAC manyac barrut.
