Històric, èpic, espectacular, màgic, impressionant, inoblidable… els adjectius s’esgoten per qualificar un 12 d’octubre que des d’ahir deixarà de ser el Dia la Hispanitat per convertir-se en el Dia de la Lleidatanitat. Perquè el que van fer el Hiopos i Lleida quedarà per sempre en la memòria dels aficionats del bàsquet i l’esport de casa nostra en general.
Fa cinc mesos, el Palau Blaugrana ja va viure una marea bordeus que va provocar que el Barça aquest cop fiqués uns preus fora de lloc per l’afició visitant. Però Lleida, ventafocs de l’esport català per a molts, va donar ahir una lliçó memorable a la capital. No hi havia grada d’animació com a tal, però sí més de 1.500 lleidatans i lleidatanes que van convertir el Palau en un Barris Nord. I l’equip, al contrari que al maig, quan perdia de 26, va respondre amb un partit catedralici.
Aquest Hiopos és una altra història. Les individualitats que van donar la salvació en l’estrena a l’ACB han donat pas al grup que qui sap on ens portarà, però el que és evident és que pel camí ens ho passarem bé amb l’equip d’un Gerard Encuentra beatificat per una ciutat que l’adora i respectat per una lliga que veu com fa màgia. Ara només faltaria que els àrbitres també ho facin. Però això ja és una altra història.
Com ja va passar davant el Breogán, el Hiopos va protagonitzar una extraordinària posada en escena amb un 0-7 de sortida que encenia les llums d’alerta a la banqueta de Peñarroya.
Però els visitants es van precipitar. Velocitat no es pot confondre amb precipitació i l’equip ho va fer. Perquè van ser les seves errades, més que els encerts del Barça les que van capgirar el marcador amb un 12-0 que obligava el tècnic lleidatà a aturar el partit. En quatre minuts i mig s’havien perdut cinc pilotes i aquesta aturada va servir per reiniciar. La resposta, 0-9 i ara era Peñarroya qui ho parava.
Encuentra, que en el seu temps mort havia sortit disparat cap a la pista per recriminar als seus jugadors el joc dels disbarats que havia iniciat l’equip, ara ho feia per felicitar-los. Tornaven a manar i dos triples de Millán i Agada deixaven el 21-25 del final del primer quart, tot i un arbitratge que, per exemple, va perdonar la tècnica a Juani Marcos tot i aixecar fins a tres cops els braços davant els col·legiats per protestar, però en la següent acció a qui no van perdonar va ser a Encuentra.
Parra ajustava el marcador amb un triple (24-27), però el Hiopos va activar el mode piconadora. Defensa espectacular i equilibri en atac amb aportació de tots. Perquè una de les claus d’aquest equip és que tothom suma. Batemon ja no és l’única arma, Walden s’ho deixa tot en defensa, Agada és un malson, Zoriks té espurnes de crack, Sanz és l’MVP fins ara pel que a la relació rol/rendiment, Jiménez les comença a endollar, Paulí tot i tenir un dia gris acabaria sent important, Ejim és un luxe, Krutwig aporta punts i lectura de joc, Diagne intimidació i Golomán el que convingui. I clar, quan això passa, i darrere hi ha 1.500 bèsties empenyent des de la grada, l’equip és indestructible per molt Barça que tingui davant.
El cas és que a quatre minuts per arribar el descans el marcador reflectia un 25-38. Va ser aleshores quan sorgir la qualitat blaugrana, que òbviament hi és. Shengelia i un Punter ferit en l’orgull, com ho demostra el fet que va dedicar el seu triple a la banqueta visitant. Encuentra tornava a aturar el partit per frenar la inspiració local i la primera part acabava amb un 43-48.
El tercer període va seguir el mateix guió, tot i que era clar que en un moment o altre el Barça s’activaria i es ficaria per davant en el marcador. El dubte era quina seria la reacció lleidatana. Un triple de Clyburn confirmava totes les pors (59-57) perquè als visitants els costava atacar en estàtic i tampoc podien córrer. Però la resposta de Hiopos va ser la d’un equip fins i tot massa madur en aquest punt de la temporada.
Amb 65-63 va acabar el tercer episodi d’aquesta película, en què els àrbitres també van voler ser protagonistes. La seva actuació era horrible fins al moment, perjudicant el de sempre, és a dir, al rival del Barça. Però la cirereta, fins al moment, va arribar quan després de protestar una claríssima falta no assenyalada, van xiular una tècnica a Albert Mateus. O això és el que semblava, perquè quan va començar el darrer quart van dir que no, que la tècnica era per Encuentra, que ja en tenia una i se’n va anar al carrer.
L’últim quart va ser una obra d’art del Hiopos. Un 0-5 de sortida provocava el temps mort de Peñarroya a 8’48” del final. Jiménez anotava un triple que deixava el 67-71 i semblava que el Hiopos estava en condicions de repetir la feina del segon quart i obrir una diferència important. Però no el van deixar. La qualitat del Barça i l’actuació arbitral ho impedien.
El Barça es va avançar amb un 75-74 gràcies a una cistella de Brizuela. Però Agada contestava amb un triple. Un altre de Batemon mantenia els visitants al capdavant (80-82). Els blaugrana vivien dels tirs lliures, però dues cistelles d’Agada i Diagne, discret fins ara i decisiu a partir d’aquell moment, deixaven un 82-86. I en aquell moment es va perpetrar el darrer episodi de l’atracament patit ahir pel Hiopos quan Shengelia feia una clara falta a Ejim que els àrbitres convertien en servei de fons pel Barça. I això que van revisar la jugada.
Punter reduïa distàncies i, a partir d’aquí, dos noms propis: Melvin Ejim i Atoumane Diagne. Dues cistelles del primer i dos taps del segon a Shengelia van ficar un 84-91 a 26 segons del final del partit.
L’assalt lleidatà al Palau es feia realitat tot i una pèrdua innocent d’Agada i un clam omplia la grada: “Això, això, això és el Barris Nord”. La gesta s’havia completat. Queda molt, però és impossible no il·lusionar-se.
