La Castanyada és una tradició arrelada de la tardor on engolim moniatos, castanyes i panellets. Nogensmenys, som éssers d’un món globalitzat i immergit en un paradigma holístic on les castanyes tenen truc o tracte. L’embrolla de tal festivitat és l’esmunyiment definitiu de l’estiu. Les nits es perllonguen i el fred penetra a la pell. No és tristesa, sinó malenconia de temps intrèpids on caure no feia mal, parafrasejant Joan Dausà. A voltes, em pregunto com es veu la vida des d’allà dalt, car no ho sé malgrat ser pols d’estrelles. Ningú ens parla de la mort sabent que és el més viu que tenim, atès que sense mort no hi ha vida. Tots som vidres trencats, citant el terapeuta Jordi Amenós. El cosmos és incertesa mentre Aitana Bonmatí és albada i focus normalitzant fer un discurs en català a la Gala de la Pilota d’Or. El Barça em remet al pare. Parlem de tu, però no pas amb pena, pare, memorant Martí i Pol. Potser la boira incipient i les pluges són les llàgrimes de tardor.
Sessió: No iniciada
