L’informe sobre l’Acord de Claredat del consell acadèmic que assessora el Govern estableix cinc fórmules de referèndum acordat i dos mecanismes alternatius -un acord polític entre institucions catalanes i espanyoles o unes eleccions plebiscitàries- com a mecanismes per resoldre la disputa sobiranista. El text analitza les propostes establint pros i contres, i alhora indaga en el paper que hauria de jugar en la qüestió el Tribunal Constitucional. D’aquest subratlla que la jurisprudència contrària als referèndums secessionistes s’ha format a partir de les propostes unilaterals basca i catalana. Un acord entre governs establiria, així, un nou escenari davant del qual l’àrbitre de la Constitució podria tenir una postura diferent.
Tal com ha avançat ‘El Periódico’ i ha pogut comprovar l’ACN, que ha tingut accés al text, l’acord planteja cinc propostes de referèndum per “proporcionar formes de gestió del conflicte legítimes” que preveuen la participació dels dos ‘demoi’ -les persones implicades en la decisió sobre el futur polític de Catalunya-, la ciutadania de Catalunya o bé la del conjunt de l’Estat.
La primera, un “referèndum d’inici al territori subestatal”, proposa consultar la ciutadania catalana “sobre la conveniència que el Parlament de Catalunya iniciés un procés de reforma constitucional que podria preveure la independència i/o una nova acomodació en el sí de l’Estat”.
Una altra opció és un “referèndum de ratificació al territori subestatal”, que consultaria la ciutadania de Catalunya sobre “un acord polític prèviament assolit sobre la independència o una nova acomodació en el sí de l’Estat i que, per exemple, es podria fer en el marc d’una reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.
Pel que fa a la tercera opció, planteja un “referèndum d’inici al conjunt de l’Estat”, en què s’optaria per consultar a la ciutadania espanyola si estaria d’acord a autoritzar una consulta a Catalunya sobre la independència i/o una nova acomodació en el sí de l’Estat. L’opció “permetria analitzar els resultats de manera simultània a Catalunya i a la resta de l’Estat”, però podria comportar “un xoc de voluntat democràtica difícil de resoldre” en cas que hi hagués un resultat favorable a Catalunya i contrari a la resta de l’Estat.
En el cas de la quarta opció, es tractaria d’un “referèndum de ratificació al conjunt de l’Estat”, en què tota la ciutadania espanyola hauria de votar els termes de la independència i/o una nova acomodació en el sí de l’Estat acordats pels representants polítics.
La cinquena opció és un “referèndum al territori subestatal i al conjunt de l’Estat”, un referèndum “doble” per “copsar les preferències d’ambdues ciutadanies” sobre un escenari “específic d’acomodació amb qüestions diferenciades”. El text no amaga que, com en el cas de la tercera possibilitat, “podria atiar encara més el xoc entre majories estatals i minories territorials”.
En qualsevol cas, el text estableix que el ‘demos’ català i el ‘demos’ espanyol “han de poder participar d’alguna manera”, tot i que aquesta participació “pot ser raonablement asimètrica” per “evitar” el que anomena “problema de les minories persistents”, és a dir, la sensació d’una part de la ciutadania que el seu anhel polític no obtindrà mai resposta.
A banda, i més enllà del caràcter jurídicament vinculant o no que pugui tenir el referèndum, caldria “consens pel que fa a l’acceptació dels resultats” i sobre els efectes polítics que pugui tenir. “Els resultats han de ser respectats per institucions i actors polítics, amb independència de quins siguin, i l’acord ha de permetre a la ciutadania conèixer per avançat quines són les passes subsegüents en la gestió dels mateixos”.
Mecanismes anàlegs i complementaris
L’informe del Consell d’Assessors subratlla que els referèndums “no són l’única via possible” en la gestió d’un conflicte polític territorial i planteja “mecanismes anàlegs que poden ser alternatius” i que també “podrien contribuir a la resolució del conflicte”.
En concret es plantegen dues alternatives. La primera seria “un acord polític entre institucions representatives” amb participació de parlaments i governs i protagonisme dels partits polítics. En aquest sentit el text recorda que “en alguns casos comparats de conflictes territorials les decisions de secessió o no secessió s’han pres únicament per acord polític d’institucions representatives”.
La segona alternativa “també involucra la participació d’institucions representatives, especialment del Parlament de Catalunya, i consistiria en la celebració d’unes eleccions que fossin considerades com a plebiscitàries per tots els actors rellevants”.
Els actors
Una altra de les qüestions que analitza l’informe és els actors que haurien de prendre la iniciativa per implementar les solucions. L’anàlisi distingeix entre actors primaris, els que haurien de tenir un paper principal en la proposta, negociació o implementació d’un Acord de Claredat, i actors secundaris.
Entre els primers marca els governs català i espanyol, “idonis” en un sistema parlamentari com el que regeix a Catalunya i Espanya, els parlaments d’ambdós territoris -alternativament a un acord entre governs “es podria habilitar un procediment de negociació entre representants d’ambdós parlaments”- i la ciutadania catalana i espanyola, la participació de les quals “seria desitjable perquè un acord gaudeixi de la màxima legitimitat possible”.
En el cas dels actors secundaris, la proposta assenyala els ens locals, els ens supraestatals -organitzacions internacionals que “podrien operar com a mediadores a fi d’arribar a un acord i també com a observadores del compliment”-, persones i institucions mediadores o altres comunitats autònomes.
La jurisprudència del Constitucional
També es considera un actor secundari els tribunals i el Tribunal Constitucional. Així, i després de recordar que els jutges han jugat un paper “rellevant” en el “conflicte territorial”, el text subratlla que el Tribunal Constitucional és “clau” pel que fa a la viabilitat d’un Acord de Claredat.
En aquest sentit apunta que la jurisprudència del Tribunal Constitucional d’Espanya que obstaculitza la celebració de referèndums de sobirania i secessió “ha sorgit contra propostes o accions unilaterals” primer al País Basc i després a Catalunya. Així, els experts opinen que l’àrbitre de la Carta Magna espanyola “podria revisar la seva jurisprudència o mantenir-se silent davant d’un referèndum d’aquesta mena que sigui fruit d’un acord entre Estat i territori subestatal”.
La viabilitat del referèndum
El consell tracta la viabilitat legal d’un referèndum sobre les preferències de Catalunya amb relació al seu estatus polític, que anomena referèndum d’inici, i que és un dels fets que genera “més controvèrsia jurídica dins el marc legal espanyol”. La Constitució preveu referèndums consultius “sobre qüestions de rellevància política” i l’encaix jurídic de l’hipotètic sobre Catalunya “ha estat defensat per part de la doctrina” en el cas que fos “de caràcter acordat i es pogués celebrar conforme als procediments jurídicament establerts”.
Però alhora l’informe recorda que en la “controvèrsia” sobre la seva legalitat, s’ha utilitzat l’argument que la Constitució “no pot emparar la celebració de referèndums que tinguessin per objecte una eventual secessió d’un territori de l’estat”. I s’afegeix com a “molt rellevant” el fet que el Tribunal Constitucional “ha imposat alguns límits addicionals a aquesta possibilitat”.
Dificultats jurídiques, però, que “no haurien de descartar els referèndums d’inici en el marc d’una negociació política”. “Entenem que aquesta no és una possibilitat incompatible amb la Constitució”, afirma el text.
Pel que fa als referèndums de ratificació, “estan previstos per la legislació en determinats supòsits taxats” com ara la reforma de la Constitució o dels estatuts d’autonomia, “i no hauries de suposar cap problema jurídic per ser celebrats dins d’aquests supòsits”.
L’informe ha estat elaborat per Marc Sanjaume -president del consell assessor-, Mar Aguilera, Eva Anduzia, Marco Aparicio, Astrid Barrio, Pau Bossacoma, Elisenda Casañas, Lesley-Ann Daniels i Josep Lluís Martí, membres de la Universitat Pompeu Fabra, Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Girona, Universitat de València, Universitat Oberta de Catalunya, Universitat d’Edimburg, Institut Barcelona d’Estudis Internacionals i Universitat Pompeu Fabra respectivament.
