L’Hospital Universitari de Bellvitge ha aconseguit en els últims 25 anys duplicar el temps que triga una persona amb esclerosi múltiple a necessitar una crossa o bastó per caminar, gràcies a un model assistencial basat en l’atenció personalitzada. Si l’any 2000 l’edat mitjana per assolir un grau moderat de discapacitat (EDSS 6) era de 27,5 anys després del diagnòstic, avui és de 41 anys. Això es tradueix en una millor qualitat de vida i una autonomia més prolongada. Aquesta millora ha estat possible gràcies a una atenció altament especialitzada, una estratègia terapèutica adaptada i un seguiment individualitzat, com demostra l’anàlisi retrospectiva realitzada per la Unitat d’Esclerosi Múltiple de l’Hospital de Bellvitge.
Les dades d’estudis internacionals apuntaven que la progressió fins a EDSS 6 es produïa habitualment uns 15 anys després del diagnòstic. A Bellvitge, ja l’any 2000, aquest període era gairebé el doble.
“Els neuròlegs tenim una obsessió: que la persona amb esclerosi múltiple no arribi a necessitar un bastó. I alguna cosa hem fet bé perquè això hagi canviat”, afirma Sergio Martínez-Yélamos, cap de la Unitat d’Esclerosi Múltiple de Bellvitge, investigador de l’IDIBELL i autor de la tesi doctoral que va iniciar l’estudi d’aquesta evolució l’any 1989.
Set de cada deu pacients mantenen l’autonomia 15 anys després
L’Hospital de Bellvitge fa el seguiment d’unes 2.000 persones amb esclerosi múltiple, de les prop de 9.000 que es calcula que hi ha a Catalunya. “Avui, el 70% de les persones ateses no presenten discapacitat 15 anys després del diagnòstic, una xifra molt superior a la de fa dues dècades”, afegeix el doctor Martínez-Yélamos.
Fa 35 anys, a més, les persones diagnosticades d’esclerosi múltiple tenien una mitjana d’un brot cada dos anys. Avui, la mitjana és d’un brot cada deu anys.
El neuròleg destaca que aquesta evolució és fruit de la millora de tot el sistema assistencial: diagnòstics més precoços, més especialistes, tractaments més eficaços i un enfocament de medicina personalitzada, amb estratègies terapèutiques flexibles i adaptades a cada persona.
“Hi ha persones que mai no necessitaran un bastó, i d’altres que en necessiten des del minut zero. El nostre model es basa a adaptar el tractament a cada pacient en cada moment i a canviar d’estratègia quan calgui”, assenyala el doctor Yélamos.
