No hi ha una manera delicada de parlar del dolor de la mort. Ella no entén d’estiu ni de vacances i arriba com un temporal desorbitat que tot s’ho endú. Fent mimesi amb la calor, atura el temps, paralitza els cors i els projectes. La pausa del dol, la laceració de la cavitat inferior que es fa miques i que, enlloc de recompondre’s, encara brunz més. I curant-nos mútuament, fent pinya per fer més força no hem arribat a cap altra conclusió que viure amb fruïció i benevolència: tens, tot just, allò que hi ha dins teu. Gaudir del que pots, sense conformisme ni resignació; però amb agraïment per cada minut que valgui la pena. I dins el glop de nit, dolços mots a cau d’orella: cuidar els que et queden, que no sempre en queden.
Sessió: No iniciada
