“No siguis mai veí d’un aprenent de violí”, va dir Marta Ferrusola a la sala d’actes del Casal d’Agramunt el dia que presentàvem l’orquestra de cambra que va impulsar el Robert Oró amb músics de Balaguer, Agramunt i Artesa de Segre. A la capital de la Ribera del Sió hi manava Josep Huguet, de CiU. De fet, Convergència manava més o menys a tot arreu als anys vuitanta, quan Jordi Pujol treia majories absolutes sense baixar de l’autocar. Aquell dia Agramunt era una festa perquè llavors Ferrusola era una personalitat (ara caiguda en desgràcia, és clar). Quan Pujol se li va declarar, segons explica a les memòries, li va dir que Catalunya passaria per davant. Com així va ser. Amb llums i ombres. Com s’ha vist. Amb encerts i episodis foscos, com tothom sap. “Això és una dona!”, cridaven els seus després de cada victòria electoral del seu marit. Ningú negarà que el tàndem Pujol-Ferrusola explica en part la història del país. Tal vegada com a radiografia d’un passat que va ser i que ja no és però del que també se n’ha après molt. Descansi en pau.
Sessió: No iniciada
