L’any que vam anar a l’Aneto vam estar una hora per fer cim; el pont de Mahoma semblava mercat. Al Pedraforca, pacientment, esperàvem torn per agafar-nos a les pedres llepades de la canal de Verdet. La trentena de persones de vora el vèrtex de la Pica em van ajudar a cantar el “Que siguis molt feliç…” per l’aniversari de l’amiga que hi va pujar amb mi. Buscar el contacte amb la natura als cims ja és una fal·làcia. La solitud? Respirar? Vaja, diria que més aviat hi busquem fotos o reconeixements. A les que ho estimem només ens queda fer que la nostra petjada sigui lleugera i que hi hagi, d’alguna manera, un petit retorn al territori que ens acull. Petit i conscient retorn.
Sessió: No iniciada
