Fa una setmana vaig anar a l’hospital de Tremp a fer-me una mamografia rutinària, amb set companyes més de l’Alta Ribagorça, dintre d’un programa de Sanitat que a més té la gentilesa d’oferir servei de taxi. A la tornada em va envair una malenconia que sempre associo al Pallars Jussà i ara a la mort recent de dos amics. El Manel i la Mertxe van marxar massa aviat i han deixat un buit molt gran. Descansen per sempre a la Pobla de Segur i Salàs de Pallars, mirant el pantà de Sant Antoni i la serra de Boumort. Quan vam passar per la cruïlla de Serradell vaig pensar en la Xantal, de Suïssa, que es va fer amb les seves mans una caseta mirant la serra de Sant Gervàs. Quan vam passar per Perves vaig pensar en la Maria, remeiera i guardiana dels minairons fins al Xerallo. Puc dir, com Borges, que l’amistat, a diferència de l’amor, no vol freqüència. Vol qualitat de temps. Què són els llocs sinó també les persones que hi estimem? Quan creuo la frontera des de la Ribagorça sento una tristesa bella i silenciosa contemplant les majestuoses valls de Filià i Manyanet i enfilant més tard l’adorada Vall Fosca. El paisatge com a etern refugi i dol. Les fronteres estan dibuixades també al cor. Un altre dia parlaré de l’Aragó i l’Aran.
Sessió: No iniciada
