Seguint les voreres de rajoles movedisses busco escultures al ras. Lluny, ben lluny del mausoleu, altrament dit museu. Algun més apropiat per als cucs de seda. Allí les escultures es netegen, es restauren, o s’imprimeixen en 3D. Al carrer les escultures campen lliures, en dansa amb els cossos dels vianants, al ritme democràtic de la vida quotidiana. M’estic enrotllant. Així que, qual càndida Dorothy del mag d’Oz, “sigue el camino de baldosas amararillas” (ara reconvertides en rajoles movedisses), enfilo la ruta d’una ciutat que no és Oz. Si de cas, l’Òztia. Que servidora ho sàpiga, ho faig sense la silvestre companyia de l’Espantall de Palla, tampoc del Lleó Covard, ni la de l’Home de Llauna. Per tant, hauré d’anar en compte amb la malvada Bruixa de l’Oest. I no assenyalo ningú del bosc, Pilar…
Tot badant i badallant, seguint el meu fil conductor groc, he anat a parar al bell mig de la plaça Cervantes. Millor dit, de l’Oasi Cervantí, ombrejat per exuberants palmeres del Sàhara, que, ull viu!, custodien l’escultura-bonsai de Don Miguel de Cervantes Saavedra, ¿o és el bust del “Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha?”. A uns metres del “bustillo” manxec, un retall també minúscul d’una rovellada reixa de presó. La de Lleida, avui transfigurada en Delegació Provincial d’Hisenda! Em colo una birra a “La forastera”, i algú amb “chilaba” fins les babutxes, em xiuxiueja, en lleidatà moromusa, que l’any passat li va semblar besllumar l’Alejandro Amenábar tot rondejant l’Oasi Cervantí. ¿Prenia notes el cineasta per a El cautivo?…
Mig embadalida pel rastre cinèfil, gairebé que topo, up a up, amb l’Albert Coma Estadella. Vull dir, amb la seva colossal escultura, plantificada en un racó enjardinat de l’Avinguda Prat de la Riba. Si l’observo de lluny, tanmateix se’m fa proper el mateix Coma Estadella, tot fitant el cel des de la vorera, o segons que em bellugui, capbussant-se al subsol terrós, del tot impertèrrit, conceptual, constructivista, minimal. Res a veure amb l’Albert que vaig tenir el goig de tractar a l’Espiga, quan ell s’atansava a l’escola per provocar pessigolles artístiques entre la quitxalla. ¿Pot ésser entranyable, honesta, una escultura camaleònica? Com menys profunds són els trets, més pot fer que el públic senti. Potser. Per avui, el camí de rajoles movedisses m’ha deixat rendida. Divendres vinent, serà un altre dia.
