Els ex penedits són una epidèmia silenciosa. Amaia Montero desitjava volar en solitari però les coses no li van anar tant bé com esperava i va demanar tornar amb el seu anterior grup, que mentrestant havia funcionat dignament amb Leire Martínez. Amaia havia donat glamour i una història trista que malauradament sempre ven: la depressió. S’havia convertit en la imatge icònica del grup i el talent de Leire no li ha fet ombra aquests anys. Van acomiadar per la porta del darrere Leire i després d’un dol fictici anuncien el retorn d’Amaia. Els diners mouen més muntanyes que la fe. Els fans ho han entomat com han pogut. Tot plegat mediocre. Mentrestant passen coses terribles cada dia, com les execucions de Hamàs. No és fàcil mirar endins per trobar la pau sense obsessionar-se pels resultats. Louise Glück deia que en una època només la certesa, una cosa morta, li donava alegria. Viure sense certeses i amb contradiccions també és viure bé, creia Michel de Montaigne. El món s’ha convertit en un lloc on es premia el control i ens enfonsem per les expectatives alienes. Tot es disfressa de certesa i raó. El dubte és considerat una debilitat. Quan el feixisme es presenta no diu “hola, soc el feixisme”; diu “hola, soc la llibertat”.
Sessió: No iniciada
