Les trobo a faltar. Cada dia passaven per darrera de casa. El so de les esquelletes i el remugar del seu trànsit sobre el camí em feien feliç. Però no només això, aviat vaig entendre que a banda de la meva felicitat em provocaven un benestar major, que era la neteja dels marges del voltant de casa. Es menjaven la vegetació i deixaven el camí com una patena. Faustinet va morir i les cabres van deixar de passar pel camí, el camí s’ha perdut i ha guanyat terreny la vegetació. La feina que feien les cabres ja no la fa ningú. No som prou conscients de la falta que fan animals com les cabres fins que arriben moments delicats com els d’ara, amb temperatures extremes i risc d’incendis molt elevat. Tres vegades he passat calor fins a l’extenuació. A Ouarzazate (Marroc) al juny i a Siracusa (Sicília) i a Ítaca (Grècia) a l’octubre. Als tres llocs hi havia cabres pasturant per tot arreu, netejant marges, carrers i terrenys, de forma natural i integrada. Les cabres no apaguen focs però n’eviten molts, que és tant o més important. Hem perdut hàbits i costums tradicionals que ajudaven a prevenir incendis però qui nega el canvi climàtic també és un piròman social. Les cicatrius del foc són com les de la ignorància i mala llet.
Sessió: No iniciada
