L’any passat vaig colar-me a la Torre de Michel de Montaigne. La vigilant de la finca em va dir amablement que l’hora de visita havia acabat però que podia entrar. I així vaig arribar, sense gent ni brogit, en solitud i silenci, a l’estança del filòsof que va viure i escriure la seva obra en aquest preciós racó de la Dordonya. Ara estic llegint un llibre meravellós d’Stefan Zweig, on l’escriptor austríac ret homenatge a Montaigne, l’autor dels cèlebres Assajos de filosofia. Dos artistes fascinants a cavall entre els segles XVI i XX, que compartien humanisme individual i esperança enfront de les societats brutals i gregàries on els va tocar viure. L’elegància, delicadesa i brillantor narrativa de Zweig encaixen perfectament amb la íntima independència de Montaigne enfront el fanatisme i la destrucció. Corpren saber que Zweig va començar a escriure l’obra abans de suïcidar-se amb la seva dona. No va arribar a acabar-la. Zweig havia fet seves les paraules de Montaigne sobre el suïcidi: La mort voluntària és la més bella. La vida depèn de la voluntat aliena; la mort, de la nostra. En la seva carta de comiat Zweig va escriure: Saludo els meus amics, tant de bo arribin a temps de veure l’aurora després de la llarga nit.
Sessió: No iniciada
