Els nascuts el 1957 sempre hem presumit de pertànyer a una de les millors anyades. Vam venir al món passat el meridià del segle XX i quan els importants canvis a la societat començaven a ritme de rock’n’roll. Va ser un any en què els bolígrafs Bic van marcar la revolució de l’escriptura, quan es va posar en òrbita l’Sputnik i va arribar a casa nostra la cervesa San Miguel.
Els que compartíem aquest tros del planeta vam fer els nostres primers passos sota un règim dictatorial al qual més endavant ens enfrontaríem a la recerca de la llibertat. L’educació d’aquella època donava protagonisme absolut a les ordres religioses, per això molts vam donar amb els nostres ossos en freds internats. Van ser uns temps en què el respecte era sagrat, no com ara. A finals dels seixanta i principis dels setanta va començar a sortir el sol de l’esperança.
Tot i el fiasco del moviment hippy (que va ser meravellós mentre va durar) la música va experimentar els seus moments més àlgids de creativitat de tota la història. Benaurats som els qui vam tenir la sort de viure uns anys de rebel·lia autèntica, com a bons fills de la transició que som, sintonitzant els Stones i tants grans grups que van anar modelant les bandes sonores de les nostres vides. Lamentablement, molts que també es van agafar “a la cola del viento para poder volar” -com canten Triana- s’han quedat pel camí, però els que seguim a la bretxa podem continuar celebrant amb orgull que som de l’anyada del 57… Oh yeah!