Els nascuts el 1957 sempre hem presumit de pertànyer a una de les millors anyades. Vam sortir al món passat el meridià del segle XX i quan els importants canvis a la societat començaven a ritme de rock’n’roll. Va ser un any en què els bolígrafs Bic van marcar la revolució de l’escriptura, quan es va posar en òrbita l’‘Sputnik’ i va arribar a la ciutat que compartim la cervesa San Miguel.
Els que habitem aquest tros del planeta vam fer els nostres primers passos sota un règim dictatorial a què més endavant ens enfrontaríem a la recerca de la llibertat. L’educació d’aquella època donava protagonisme gairebé absolut a les ordres religioses, per això molts donaríem amb els nostres ossos en freds internats on, al marge del rentat de cervell de rigor, almenys ens van inculcar disciplina, cosa que ens ha servit en anys successius per, per exemple, tenir puntualitat.
Van ser uns temps en què el respecte era gairebé sagrat, no com ara que fins i tot els nadons de teta són capaços de posar-te en dubte, malgrat que pentines cabells blancs. Un cop superada una infantesa de repressió, a finals dels 60 i principis dels 70 va començar a sortir el sol de l’esperança.
Vam tenir la sort de viure uns anys de rebel·lia autèntica, com a bons fills de la transició, sintonitzant els Stones i tants grans grups que van anar modelant les bandes sonores de les nostres vides. Molts que també es van agafar a la cua del vent per poder volar s’han quedat pel camí, però els que seguim al peu del canó podem celebrar que enguany sumem vuit més als 20 ‘takos’ que ja vam complir per tercera vegada, perquè som de l’anyada del 57… Oh yeah!
