Diu l’acudit que Lleida té quatre estacions: estiu, hivern, la del tren i la d’autobusos. El canvi climàtic segurament remarca les dues primeres. Pel que fa a les altres, parlem-ne.
L’estació del tren manté una bona presència de cara a la Rambla, com a edifici, però a l’interior ha perdut aquella aparença de lloc important. Una funcionalitat uniformada l’allunya cada dia més de la imatge d’aquelles estacions de les grans ciutats, i els valors de l’espai construït, tant el vell com el nou, passen bastant desapercebuts per a l’usuari. No cal comparar-ho amb les estacions mítiques de les capitals del món, llocs especials i cinematogràfics, ni tampoc amb la vella estació que alguns havíem viscut. (Recordo, de petit amb el meu pare, en una de les primeres vegades que vaig ser a Lleida, un dinar al restaurant de l’estació. Potser va ser el primer lloc on em van servir el pa en pinces i el cambrer duia guants blancs). Però sense els referents del cinema ni mirar enrere, el que podem constatar és que, com en tots els serveis públics, l’usuari va perdent comoditats i atencions, i tot és més mecanitzat. A més, a l’estació anomenada Lleida-Pirineus, la sensació de desatenció s’agreuja si no ets usuari de l’alta velocitat. Els trens regionals i el de la Pobla surten de les vies del darrere, de les andanes 5 i 6, i no es pot obviar que es pot percebre com una certa discriminació. Els trens barats, més lluny, a l’andana dels pobres, amb els immigrants, algun estudiant, alguna maleta o bossa poc normativa, els de poble… Durant un temps, no hi havia ni escales mecàniques. Sembla que als organitzadors de l’espai i l’atenció a l’usuari, aquests passatgers –que ni passem el control d’equipatge– els féssim una mica de nosa.
On aquesta sensació de manca d’atenció esdevé directament maltracte a l’usuari és a l’estació d’autobusos. Sembla que els responsables no volen ni que la utilitzis: ja no queden taquilles ni ningú que vengui bitllets, no hi ha cap lavabo, de cap mena, ni net ni brut, i a més, la informació que tens a l’abast és escassa, amb indicadors obsolets o incorrectes, papers enganxats en algun vidre i mig estripats i xòfers cansats de donar explicacions. Sembla que anar en bus ja no sigui una cosa de pobres si no de marginats. Un passadís tapiat on envans repintats de blanc amaguen l’antic vestíbul et porta directament a les andanes rennegrides que no han vist escombra i encara menys una regadeta en molt de temps. Si no agafes el teu bus de cada dia, el de treballar o estudiar i que ja uses sense mirar, costa de confiar en els cartells i els usuaris que, com tu, no saben ben bé què han de fer mentre miren el bitllet al mòbil –com si tots els ciutadans tinguessin les eines i capacitats per comprar el bitllet on line–, o esperen l’amabilitat del conductor que no sap si té canvi.
Ja sabem que se’n farà una de nova, i tinc curiositat positiva per veure com salvem els docs, però mentre l’estació d’autobusos no s’estreni al nou espai, l’actual hauria de complir uns mínims d’atenció, informació, acollida, serveis i neteja.
Mentre anem parlant de la capitalitat de Lleida, i de la seva millora econòmica i turística, la seva imatge per molta gent de l’entorn i pels visitants passa per aquests “serveis”. Mentre ens omplim la boca de la necessitat d’afavorir el transport públic, sembla que només sigui per als desgraciats i que la gent “normal” ja té el seu cotxe de sempre. Com a usuari del transport públic, sovint m’he sentit membre –un més– de l’andana dels pobres, no del servei que tots hem pagat i esperem.
I em passa el mateix a Barcelona-Sants, quan el darrer avant a Lleida està estacionat a la cua d’una andana llarguíssima darrere de l’AVE de Madrid. Aleshores, a més de pobre, sóc de Lleida!
