Jaume Pont presenta ‘Estuari de focs’ com una antologia poc convencional, concebuda més aviat com una obra unitària que com una simple selecció de poemes. Explica que el llibre, que es va presentar ahir a la Fatal, neix d’una idea que fa temps que el preocupa: la presència constant de les dualitats en la seva poesia, especialment la que s’estableix entre l’amor i la mort, dos conceptes que, segons ell, no es poden entendre per separat. Explica que el llibre neix de la voluntat de reunir textos escrits durant més de quaranta anys sota un mateix fil conductor, on l’amor i la mort no apareixen com a forces oposades, sinó com a parts inseparables d’una mateixa experiència. Per a ell, no hi ha jerarquies entre aquests conceptes: es necessiten, es reflecteixen i es condicionen mútuament. En relació amb la pèrdua, Jaume Pont explica que és un dels motors més profunds de la seva poesia, especialment en els llibres on la mort d’éssers estimats es fa més present. Ara bé, insisteix que escriure no és només una forma d’expressar el dolor, sinó sobretot d’intentar entendre’l i donar-li una forma compartible.
Per a ell, la pèrdua no es queda mai en el plànol estrictament biogràfic, sinó que es transforma en una experiència universal: la presència de l’absència, com diu, forma part inevitable de la vida de qualsevol persona. Per això considera que la poesia no resol el dolor, però sí que el fa pensable i, d’alguna manera, ajuda a sobreviure-hi a través de la paraula.
En rellegir els seus primers poemes, Pont reconeix que no hi troba una distància real, sinó continuïtat. La seva obra no avança per ruptures, sinó per aprofundiments successius en un mateix nucli de sentit.
Aquesta idea de continuïtat és també la que estructura l’antologia. No es tracta, diu, d’una ordenació cronològica ni d’una selecció representativa, sinó d’una manera de fer visible com cada poema dialoga amb els altres i com tots junts construeixen una visió del món.
En aquest sentit, Pont resumeix la seva obra com una recerca constant d’intensitat i de sentit, on la poesia no busca explicar el món sinó acostar-s’hi des de la seva complexitat. Reivindica una escriptura que no simplifica, que la poesia sigui “un espai on la paraula no tanca el sentit, sinó que el manté obert”.
