La timidesa és un tret de la personalitat que no sempre s’entén en una societat en què preval l’extraversió i el lideratge. Tampoc en l’àmbit educatiu, en què els infants aparentment tímids sovint poden ser etiquetats com a “menfotistes” i fins i tot patir aïllament per la dificultat que tenen per relacionar-se amb els seus iguals. No obstant això, els experts tracen diferències clares entre timidesa i introversió, dues maneres de ser que no tenen res a veure entre si, malgrat que comparteixen característiques a vegades comunes, i que determinen tant la manera en què es pot ajudar aquestes persones com la seva pròpia visió del món.
“Hi ha una diferència clau entre ser tímid i ser introvertit, que és el malestar que sent la persona. En tots dos casos, la conducta que s’observa és que l’altra persona no parla en públic, prefereix estar sola, li incomoden les situacions en què hi ha molta gent, passa desapercebuda… I això ho interpretem com a tímid, però moltes vegades és simplement introvertit”, explica Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Timidesa versus introversió
En general, a una nena o un nen callat automàticament se l’etiqueta com a “tímid” i se’l voldrà ajudar a “superar-ho”. Però els experts consultats per la UOC subratllen les diferències entre timidesa i introversió. “La persona introvertida se sent bé en aquesta introversió. Són persones més sensibles a la dopamina, cosa que significa que no necessiten tanta dosi de dopamina per sentir tranquil·litat i plaer, així que amb menys estimulació se senten bé. No és que busquin activament estar soles, tot i que de vegades sí que ho fan, sinó que no els crea un malestar el fet de no participar en activitats socials o a la classe. Passa desapercebuda, però no ho passa malament perquè és un tret de la seva personalitat”, apunta la professora Pérez.
La diferència entre timidesa i introversió és que la persona introvertida se sent còmoda amb la seva manera de ser, potser menys sociable i més orientada envers la vida interior, mentre que la tímida és una persona introvertida que voldria no ser-ho. Per això és clau identificar si un infant és tímid, i, per tant, necessita un canvi en la seva manera de relacionar-se amb altres persones i amb l’entorn, o si és feliç sent introvertit. “El tímid s’avergonyeix de no ser capaç de canviar la seva manera de ser i adequar-se a allò que creu que li estan demanant els altres. La timidesa està associada a un malestar, i per aquest motiu es parla de “superar la timidesa”, perquè s’entén que el qui se sent tímid, se sent malament. El tímid sent vergonya d’exposar-se davant els altres”, relata Sylvie Pérez.
En aquest sentit, un estudi publicat a la revista Child Development va reclutar unes quantes desenes d’infants i els va exposar a la situació de fer un discurs gravat amb motiu del seu aniversari. Els resultats suggereixen que prop del 10 % de les criatures va experimentar estrès pel fet d’haver de parlar en públic; això evidencia timidesa en lloc d’introversió.
De fet, es creu que gairebé la meitat de la població és introvertida o té tendència a la introversió, tot i que la manca d’estudis concloents no permet saber amb exactitud quin percentatge de la població és tímida i quin és introvertida, ni si aquests comportaments tenen un component social o cultural. Perquè, com destaca l’experta, en països del nord d’Europa, a causa de les seves condicions climatològiques, les relacions socials són, en general, més calmades i es produeixen principalment a l’interior de la llar, mentre que als països mediterranis “premiem més el fet de tocar-nos, d’asseure’ns a la terrassa d’un bar. Culturalment, la nostra societat del sud és més extravertida en si mateixa, mentre que la del nord és més introvertida. És adaptatiu”, apunta.
En aquest sentit, fins i tot una persona tímida pot adaptar la seva timidesa al context. “No necessàriament la timidesa condicionarà negativament les relacions amb uns altres. Per exemple, un nen tímid pot interactuar segons els seus interessos amb altres nens més o menys tímids o extravertits”, explica Jordi Perales, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.
Com es pot ajudar des de l’entorn escolar
Detectar la timidesa infantil és clau per ajudar els infants, ajustant les expectatives socials que es té d’ells a la seva capacitat i voluntat per relacionar-se amb el món que els envolta. “El més important davant una timidesa detectada en una criatura és saber si realment és tímida o si només és introvertida”, aconsella l’experta, qui subratlla que “la societat premia l’extravertit, afavoreix les persones d’empenta”, això pot perjudicar els qui no encaixin en aquests patrons. “Les persones admirades sempre han estat les que saben parlar en públic, que saben respondre davant de situacions o que no senten vergonya en exposar-se. A la societat li costa acceptar o entendre que no siguem sociables per naturalesa”, explica. Però és una conducta normal, sempre que no hi hagi patologies que expliquin aquest comportament.
De fet, la timidesa també presenta beneficis. “Tendim a pensar que una persona tímida tindrà més punts febles respecte a una extravertida. En canvi, aquesta mateixa timidesa, sempre que no sigui excessiva, li permetrà analitzar amb més prudència una nova relació, per exemple, observarà més i serà molt més selectiva amb les seves relacions”, apunta Jordi Perales.
En aquest sentit, és imprescindible identificar correctament la personalitat de cada infant i respectar-la per crear un ambient en el qual es puguin desenvolupar còmodament. “Si no senten malestar i és la seva manera d’adaptar-se al món, cal respectar i acceptar aquest caràcter. I ajudar-los a trobar formes de socialitzar i d’estar amb els altres des d’un context que els generi tranquil·litat”, recomana la professora de la UOC. I és que l’entorn escolar es pot convertir en un lloc hostil per a les nenes i els nens introvertits o tímids que no hagin estat identificats correctament. “Hi ha infants que passen molt desapercebuts. Són invisibles: no molesten i van fent. No destaquen per res. I no suspenen. Però en les avaluacions es diu que podrien fer més. I després hi ha una classe de criatures que se situen a l’altre extrem, el d’una introversió gairebé patològica. Sembla que “passen”, però no ho fan, només necessiten estar separats de la bullícia, la mirada i la pregunta directa, i des de la seva tranquil·litat són capaces de fer aprenentatge. Quan els pressiones a exposar-se, donen un resultat pitjor que si els deixes fer tranquil·lament des del seu lloc”, explica.
Per tot això, l’experta recomana acceptar, respectar i validar la manera de ser de cada criatura perquè aquest alumnat silenciós, lluny de quedar-se aïllat per la seva personalitat, pugui formar equip amb els més extravertits i explotar a favor seu uns trets totalment normals que, a vegades, la societat no entén. “No podem estar tots en un pol. La normalitat és la suma de totes les diferències”, explica Sylvie Pérez. “Al final acabem relacionant-nos amb tota mena de persones, perquè les relacions no depenen només de la timidesa, sinó de tota la resta de la personalitat de cadascun. I això inclou altres capacitats, com saber escoltar, saber analitzar les situacions, saber buscar solucions alternatives a les proposades inicialment, etc.”, conclou Jordi Perales.