L’eixam de mosquits, els aiguamolls plens de gerderes, l’estol de les orenetes, els arrossos vora el mar, les passejades sota la lluna plena i les vesprades amb els amics fan estiu. Però tot s’acaba i tot recomença, atès que la vida és cíclica. La naturalesa es modifica talment com el cos i la ment. Arriba setembre, el mes dels retrobaments, el mes del seny i l’ordre. L’equilibri és cabdal per assolir benestar físic i emocional, puix el desordre perenne, a voltes, empioca. A Catalunya fa temps que mana la desorientació i urgeix reordenar-nos civilment perquè torni a ser rica, plena i, oimés, catalana. Emmirallem-nos amb els castellers que assoleixen estructures de gamma extra mitjançant llur ordenació. Sols units es pot tocar el cel amb la mà, perquè quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, citant Prat de la Riba. El setembre és analogia de motivació i un poble unit formula l’alquímia de l’impuls.