El temps és cíclic. Qüestió de fe i tradició. El temps sempre ve i se’n va. Allà per l’Edat Mitjana, una coratjosa dama britànica recorria Coventry a cavall, sense altra vestimenta que la seva llarga cabellera. Ho va fer per obligar el seu marit, el comte Ludovic, a rebaixar impostos als súbdits. Tothom es va tancar a casa per no pertorbar la seva nuesa, llevat d’un luxuriós sastre, Peeping Tom, que la va espiar pel forat de la persiana i que com càstig es va quedar cec. Ella, Lady Godiva, aconseguia afeblir els tributs del poble. L’altre dia, a Almenar, una Lady Godiva fotogènica es passejava a cavall per un poble també desèrtic: el cementiri. Enlloc del sastre voyeur, una tal Iolanda Sebe, fotògrafa de gallet fàcil, captava el fúnebre passeig d’una geneta amb pèl més curt i menys nuesa. La Lady Godiva d’Almenar no pretenia pas rebaixar cap impost, sinó “trencar qualsevol clixé”, sosté la Sebe. Llençades les imatges de la cavalcada als quatre vents de les xarxes socials, els Peeping Tom d’aquí i ara no s’han quedat cecs. Ni muts. Davant el desori sepulcral, la iconoclasta fotògrafa justifica que “No es va envair cap espai fúnebre, l’últim propòsit era ofendre”. Quan algú trenca qualsevol clixé, ¿es controlen els efectes col·laterals? ‘Blanca Godiva, em despullo de mans mortes i morts rigors’ adverteix Sylvia Plath.
Sessió: No iniciada
