Diumenge passat per als creients cristians va començar el temps d’Advent (del llatí “adventus”: vinguda, arribada). Segons la tradició, durant tot aquest temps els cristians es preparen espiritualment per celebrar la commemoració del naixement de Crist. I els calendaris d’Advent visualitzen el temps que falta per arribar a Nadal. L’Advent, doncs, és un temps d’espera. Ara com ara, però, aquest compte enrere s’ha convertit en una carrera contra el rellotge. Creients i no creients, per imposicions comercials no ens en veiem l’hora que arribi el 25 de desembre (els aparadors lleidatans oferien objectes nadalencs quan encara celebràvem Tots Sants). Ho he dit alguna altra vegada: la presència cíclica dels objectes, avançant-se a les festivitats, és qui marca la temporalitat. ¿El temps humà suplantat pel de les coses?…
Diuen els antropòlegs que les festes no deixen de ser un mirall de qui som. ¿I qui som? Cada cop una societat més laica (res a dir), el problema és que això comporta tendir a la banalització dels símbols. I a rendibilitzar-los. Tot es converteix en marxandatge que hem de consumir sí o sí. La cultura de la pressa ens hi obliga. Ja se sap, qui espera desespera, així que tot ho volem per ahir. No respectar les pautes entre festa i festa, fa que s’escurcin els temps vitals i que els anys passin més de pressa. Si les dades rituals i festives s’eixamplen; si tan aviat som a Nadal com a Carnestoltes o a Sant Joan ¿en quin temps passem?…
Les institucions lleidatanes també s’afegeixen al carro, perdó, al trineu, d’accentuar el caràcter comercial de les festes nadalenques: la Diputació proclama que “Tots som Nadal”, (dona, posada a ser Nadal, jo voldria ser-ne el Rafa, està folrat el cabronet). I la institució en cap lleidatana, la Paeria, ha parit l’eslògan “Per Nadal, el regal és Lleida”. Mira tu. ¿Quina Lleida? ¿La colrada de sots i obstacles per les obres eternes de Prat de la Riba? ¿La del Passeig de les Vies, farcit de rates? ¿La del inquietant Carrer Major nocturn i la desèrtica Rambla de Ferran? ¿La dels contenidors a vessar d’escombraries? No, gràcies. Aquesta Lleida no la vull ni regalada. Tant de bo s’instal·lés la boira durant les festes! Els llums nadalencs reblarien la seva màgia i la lletjor lleidatana restaria amagada per uns dies. Amb tot, feliç temps d’Advent! ¿Cal que reivindiqui l’art de viure’l amb lentitud?
