L’única forma de reviure en imatges els partits que el Lleida havia jugat el diumenge anterior al Camp d’Esports eren les fotografies que Josep Porta posava en una vitrina de la seva botiga de la plaça Sant Joan. Al primer indici que començava a penjar fotos, ja hi havia aficionats arremolinats davant dels aparadors. Si algú badava més d’una estona prudencial amb les imatges, era increpat pels que esperaven agafar un millor angle de visió. Els nens com jo havien d’estirar el coll per veure les fotos després d’esmunyir-nos entre el mig món de granats. La vitrina de fotos dels partits del Lleida no era l’única atracció inabastable per a mi de l’establiment J. Porta. La secció de joguines era la flor i la nata de Lleida. Alguna vegada havia tingut l’atreviment d’entrar a mirar. Només a mirar. El meu sostre de desig era la planta de joguines que Sederias Catalanas habilitava per Nadal. Fins que no vaig conèixer personalment Josep Porta vaig tenir la idea que encarnava l’elit social de Lleida. Després de tractar-lo vaig descobrir un enamorat de Lleida, d’una elegant senzillesa. Amb el grup de fundadors del col·legi major Ilerdense de Barcelona, van aportar els diners de la venda del centre, quan ja no calia, a la creació de l’entitat cultural Res non verba, lema que presidia l’accés a la residència docent. Un altre acte de generositat amb Lleida de Josep Porta va ser la cessió del seu fons fotogràfic i el del seu pare, amb gairebé mig milió de negatius i 177 càmeres, a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. La Diputació ha creat l’Espai Porta a la Caparrella. Llàstima que hem de continuar estirant el coll per veure les fotos de J. Porta.
Sessió: No iniciada
