Els polítics de torn s’estan rient de nosaltres en els nostres nassos. No en tenim prou amb el malestar social que han generat que a sobre no paren d’inventar-se guerres per continuar aniquilant la humanitat al seu caprici. Això no té solució i els poderosos amenacen els més febles, com és el nostre cas, els dirigents dels quals no recorden els estrategs grecs quan aconsellaven que “si no pots amb els teus enemics, alia’t amb ells”.
Mentre tinguin les espatlles a respatller els importa una merda que els preus es disparin i no en tenen prou que milions d’éssers humans es morin de gana que a sobre provoquen guerres i més guerres. Les boniques proclames de fes l’amor i no la guerra han passat a l’oblit i el ‘poderoso caballero Don Dinero’ cavalca sense perdó.
Recordo que el meu amic músic Luis Blanco em va fer reflexionar sobre aquesta culpa que no només és del ric: “Pobres los pobres que que se creyeron ricos y votaron por los ricos…, votaron para ser más ricos y se volvieron más pobres”. Això demostra que la gent no suporta veure créixer el veí i prefereix aplaudir el cèlebre, que total ja és ric.
Lamentablement “vivimos en un mundo donde el funeral importa más que el muerto, la boda más que el amor y el físico más que el intelecto; vivimos en la cultura del envase que desprecia el contenido”. La política d’aquesta falsa democràcia és una farsa que només beneficia els que manegen els fills d’uns titelles que som totes les persones de ben incapaços de fer el mal als altres.
Los Suaves van divulgar molt bé que ‘Esta vida me va a matar’, però la veritat és que la vida mata i la politica remata… Oh yeah!
