Als peus de la Serra de Boumort queden els vestigis d’un poble: Aramunt Vell fou un enclavament important, una vila closa on es vivia de la terra fèrtil que el pantà de Sant Antoni va engolir-se i amb una economia que havia quedat minada per la fil·loxera. Avui, cau a trossos, el misteri de les heures i un herbassar que amaga bigues abatudes et deixa un gust agredolç, hi ha certa bellesa. Vaig ser-hi en un moment d’esperança, on vam tornar a habitar els carrers paletes i picapedreres i el mot restauració ressonava amb alegria mentre traginàvem carretons de runa. Alguna hi va aprendre a fer volta catalana, va ser un esforç titànic d’un moment de bonança. Poques coses es van arreglar. El món rural és la vida i necessitem un record digne, com a poble, sempre.
Sessió: No iniciada
