Estic en un viatge solidari a Chiapas (Mèxic) i em sorprèn com un dels esports de masses d’aquest país centreamericà és la boxa. D’aquesta disciplina esportiva mai n’he tingut massa fal·lera, a excepció de l’interès que m’ha suscitat una llegenda que la va practicar. Ell va néixer l’any 1942 com Cassius Clay però a la Barcelona gris del 71, que és quan va venir per a protagonitzar un combat a la plaça de Toros de la Monumental, el millor boxejador de la història ja en feia 10 que s’havia convertit a l’Islam i s’havia “batejat” amb el nou nom de Muhammad Ali. Aviat farà una dècada que ens va deixar per culpa d’una de les malalties tristament més “de moda” que hi ha en l’actualitat, el Parkinson, que el va acompanyar durant els seus darrers 30 anys. Amb aquella desaparició no només se’n va anar un mite esportiu, sinó que també ens va deixar un gran talent i un heroi de masses com ningú.
D’Alí tot se sap i tot està dit. Sabem molt dels seus combats, de la figura que va ser i de les mítiques frases que va deixar. També ens va ensenyar que al final a la boxa no tot és espectacle, sinó que a la festa també hi ha els diners i la gent que hi està implicada. No només hi ha dos boxejadors que lluiten per coronar-se com el millor, sinó que també hi ha mànagers, com el mític Don King, que tenia l’habilitat de provocar a tothom per tal que hi hagués motius suficients per buscar un nou enfrontament. També hi havia líders polítics populistes disposats a pagar milers de diners a fi de veure el seu poble engrescat en un esdeveniment força peculiar (evitant així que pensi en les misèries amb què està vivint). Així mateix, ho aprofiten per voler enviar una imatge a la comunitat internacional, que per descomptat no s’ajusta a la realitat particular del país. L’exemple més clar el tenim amb el millor torneig de boxa de la història, el d’Ali amb Frazier. Aquest es va celebrar el 1974 al Zaire que governava el dictador Mobutu, davant de prop de 100.000 persones i iniciant-se a les tantes de la matinada (a fi de poder coincidir amb l’horari prime time televisiu americà). El combat, que va ser portat al cinema amb el nom de Quan vàrem ser reis, no deixa de ser un clar exemple de superació. Al llarg de vuit assalts, Ali va ser capaç superar la gran quantitat de cops que li va proferir el seu rival. La tàctica de Frazier –en gran part– era fer cansar el seu contrincant, però per poder dur a terme això necessitava una gran quantitat de resistència que Ali per descomptat tenia. Al final va remuntar-lo i Ali va guanyar amb una notòria claredat. Aquest torneig va marcar dues grans fites: la primera, la consagració d’Alí com el més gran de la història i, la segona, que l’esdeveniment va ser el precursor de la globalització de les telecomunicacions en el món de l’esport.
En l’àmbit social la figura d’aquest líder va créixer per la seva conversió a l’Islam (diuen que per l’admiració i estima que tenia Ali amb Malcom X). També pel fet de desmarcar-se dels dos estereotips de boxejadors afroamericans: un era el de Bad Nigger amb un passat fosc i una conducta violenta, i l’altre era l’Uncle Tom que era sostingut pels blancs i representava l’establishment de l’època. També el fet que fos malalt de Parkinson va ajudar a engrandir la figura humana d’aquest gran home. La medicina dels 80 deia que l’aparició de la malaltia a Alí havia sorgit pel seu passat a la boxa i el gran nombre de cops que havia rebut. Caldria veure quin diagnòstic en dirien ara amb tots els avenços tecnològics que han sorgit les darreres dècades.
Vist des de dalt, d’aquesta llegenda ens podrem quedar amb moltes frases mítiques que va citar. Del vessant esportiu la que li va dir al millor boxejador europeu de l’època, l’espanyol Urtain, on el va retre dient-li: “que sempre que ell volgués estaria encantat de tornar-li a trencar la cara!”. Una altra frase mítica de l’americà va ser: “Per a ser un gran campió, has de creure que ets el millor. Si no ho ets, fes veure com si ho fossis”. En l’àmbit místic citava sovint: “Amb Cassius Clay havia estat un esclau i amb Muhammad Ali ara soc un home lliure”. D’ell em quedaré amb el seu esperit resilient. Reconec que hi ha pocs líders que hagin sortit sempre tan ben parats de totes les adversitats que els ha donat la vida. La vida al final no tot és parar cops, sinó saber aprofitar com se superen.