A les pel·lícules americanes, els professionals d’una certa edat sempre expliquen el seu anhel per arribar a jubilar-se, per poder deixar de banda l’estrès i acabar els seus dies pescant en un idíl·lic llac de muntanya, sense haver d’amoïnar-se per res. És a dir, a la recerca d’allò que anomenem tranquil·litat i que, malauradament, cada cop es més complicat de trobar-la. Si a les grans ciutats i poblacions mitjanes caminar pels carrers, a més d’haver de suportar la contaminació acústica, esdevé una cursa d’obstacles –escombraries i tifes de gossos per terra, coloms, rajoles que sobresurten, terrasses de bar fora de lloc, bicicletes, patinets, baralles…–, sembla que els pobles petits, les pistes i els camins de muntanya i fins i tot els boscos no volen ser menys i estan perdent tot l’encant de la quietud, tan necessària per a l’esperit. Ara, en aquests indrets cal caminar amb tots els sentits ben activats perquè sovintegen els gossos sense lligar –ja sabeu: “no fa res”–, els runners i ciclistes que baixen per tot arreu sense miraments com si fugissin del dimoni; les motos, que ja s’han fet seus els boscos amb unes regateres perfectament construïdes per aquests sorollosos vehicles, i a les pistes, els quads i els 4×4. Amb tota aquesta fauna pul·lulant prop dels anhelats llacs, els professionals de les pel·lícules americanes segur que desitjarien continuar amb l’estrès de la feina.
Sessió: No iniciada
