Vaig fer aquesta fotografia un dia passejant per Lleida. Havien caigut quatre gotes i apurava el sol de tarda. Les ombres grises del cel no són taques sinó restes de núvols perquè la foto és tal qual, sense retocar, feta amb el meu telefon mòbil. Aquest arc de Sant Martí connectava el carrer Major amb el riu Segre, el lloc d’on venia i el lloc cap a on anava.
La imatge em va semblar tan bonica que em vaig preguntar des de quina plaça l’havia fotografiat. I resulta que no té nom perquè, potser, ni tan sols és una plaça. L’espai queda entre Avinguda Blondel i Avinguda Madrid, ben bé al mig. Venint de l’estació d’autobusos, ho trobes just abans d’arribar a la plaça Sant Francesc. Hi ha un petit espai infantil que es diu Rovello (sense accent) i segurament molts us haureu aturat a treure diners al caixer automàtic que queda al mig, a l’edifici Montepío.
És just on comença el carrer Cavallers. Hi ha diverses botigues. Evidentment, totes tenen nom. De fet, tot té nom en aquell espai, excepte l’espai en sí. Per això, al meu cervell, he decidit convertir-lo en plaça i batejar-lo com la Plaça de l’Arc de Sant Martí.
I, almenys, aquest exercici m’ha servit per a passar-me una estona fent-me preguntes i buscant respostes. D’entrada, arc iris és correcte en català. Tot i que, en realitat, és una redundància perquè, a l’Antiga Grècia, la paraula iris es referia a l’arc de colors que es veia al cel. Per tant, la paraula iris ja conté arc en el seu significat. Iris, a la mitologia grega, és la deesa portadora del missatge dels déus de l’Olimp, la filla d’Electra. Per això, es considera que l’arc connecta la terra amb el cel. Pel budisme, l’arc del cel representa l’estat previ al nirvana, és a dir, la liberació.
Tot i que arc iris és correcte, la forma més acceptada a nivel popular és la d’arc de Sant Martí. El seu origen ve de Martí de Tours, un religiós molt estimat a qui van acabar convertint en sant. El poble l’adorava però els alts càrrecs de l’Església en desconfiaven perquè no era com ells. Va morir intentant arreglar una disputa entre bisbes i diuen que a l’enterrament, allà per on passava el fèretre, sortien flors. Ho van considerar un miracle. Va morir al novembre i d’aquí ve allò de l’estiuet de Sant Martí.
Les llegendes són diverses perquè va tenir una gran popularitat durant l’edat mitjana on diuen que Martí de Tours va guanyar una aposta al diable: la construcció del millor arc. El de Sant Martí era de colors i va brillar al cel. El del diable, gris i es va desfer. Per això el coneixem com l’arc de Sant Martí.
Tampoc està massa clar quants colors es veuen en realitat. Està acceptat que són set des del segle XVIII. Isaac Newton va experimentar amb la descomposició de la llum i va decidir que els colors eren: vermell, taronja, groc, verd, cian, blau i violeta. Però també es creu que el set era el número de moda entre els científics de l’època i que Newton va forçar la teoria per a que sortissin set colors. D’aquí, la paraula setciències.
René Descartes és qui va descobrir el fenomen físic que forma l’arc de Sant Martí. Es produeix quan la llum del Sol travessa petites gotes d’aigua, es reflexa, desvia i es descompon. Per això veiem l’arc de Sant Martí quan plou i fa Sol. Quan les bruixes es pentinen.
Tornant a mirar la fotografia, no podrien ser bruixes les quatre faroles que queden al mig?
