En aquest període de l’any en què el cinema és màxim protagonista amb el lliurament de grans premis com els Goya i els Oscars, entre d’altres, és el millor moment per deixar “los malos rollos para el cine”, com canten Los Suaves. El cinema és considerat el setè art perquè va arribar més tard que altres arts, però és capaç d’aglutinar les sis arts que el precedeixen i molt més.
La realitat es pot convertir en ficció de forma màgica des que els germans Lumière van inventar aquest internacional mitjà de comunicació. Llàstima que els fantasmes de la Torre de Babel operin per si mateixos i no permetin en latituds incultes com la que habitem assaborir aquest producte en la seva versió original.
Si la societat marxés ferma cap endavant i no cap enrere com està succeint arribaria un moment en què el cinema es consumiria tan com està concebut i sense cap mena de manipulació, com passa pel sol fet de recórrer al doblatge. Per això hauria de canviar molt la mentalitat i un caràcter llatí condemnat a la llei del mínim esforç.
No obstant això, la pel·lícula més bonica de què pot gaudir qualsevol ésser humà és la que es roda diàriament amb la vida mateixa. És l’únic film que permet a cadascú ser director, productor, guionista, artista i tota la resta sense haver de donar compte a ningú, si se sap fer bé, és clar.
Per això, és millor no donar-li la direcció, el guió o el paper principal a altres, perquè poden destrossar tota la trama de la pel·lícula més bella… Oh yeah!
