Sense ànim d’entrar en els gustos musicals de la majoria, cal ressenyar que la febre per les cançons d’El Último de la Fila segueix molt vigent i la prova d’això la tenim en les nombroses visites que ens fa El Último Tributo, moltes de les quals aconseguint plens absoluts. Personalment, vaig conèixer aquesta banda en les seves primeres visites congregant un important nombre de nostàlgics de les cançons dels vuitanta del tàndem format per Manolo García i Quimi Portet.
Amb un registre similar, Luís Sánchez i Javier González defensen a capa i espasa peces imprescindibles d’un grup que va fer història. El grup torna a Lleida en un moment de glòria excepcional, després d’haver penjat el cartell de ‘No hi ha entrades’ (en anglès ‘Sold Out’) a sales de renom de tot el país i aquí també tornen a batre el seu propi rècord. Llàstima que això no passi amb les bandes de rock amb temes propis i hagi de ser amb grups que es dediquen a fer versions, però així és com està el pati.
Jo m’alegro per Ace Of Spades Producciones, que capitaneja el promotor musical lleidatà Jaume Sanuy, firma que posseeix el ‘booking’ del grup per a les demarcacions de Lleida i Osca. La gent va a veure El Último Tributo per cantar amb ells velles cançons que són imperecederas. Però el que molts no saben és que El Último Tributo -projecte que va néixer el 2007- també té un àlbum amb cançons pròpies i un títol molt clar: ‘La más pura necesidad’.
El treball conté vuit belles peces d’una tonada que sona molt familiar i aires molt més del sud. Vaja, que tenen la seva gràcia i el seu segell, les quals no desentonen gens ni mica quan les intercalen amb les adaptacions d’El Último de la Fila que passegen amb tant d’èxit. A més, la carpeta del disc es presenta amb una bonica reflexió de l’escriptor britànic Lawrence Durrell, autor de la tetralogia ‘El quartet d’Alexandria’, que diu així: “La música és amor buscant paraules” … Oh yeah!
