Per mon pare, pagès de la plana acostumat a mirar cap al Portell de les dotze, la muntanya de Sant Mamet és la Muntanya Invisible, aquesta muntanya blava que s’empelta i es mimetitza amb les serres del Nord. Hi és, però no la veus. La Noguera fronterera té molts tresors. Aquest s’allarga i creix entre Alòs de Balaguer i Vilanova de Meià. Des del Montsec de Rúbies fins a la Serra Carbonera. Sempre hi hem de tornar, perquè tornem als llocs on vam ser felices. Fent el Camí de Carena fins a arribar al Ras, a pit descobert, amb l’àrida vegetació que ens enfronta amb la promesa del cim. És, Sant Mamet, la serra que dibuixem sota els nostres peus, fent pista i drecera, ens guarda a nosaltres perquè guarda, a bon recer, la nostra memòria i el cel més estelat.