El febrer del 1985 uns nous empresaris que s’havien fet amb la capçalera de ‘La Mañana’, després de sortir a subhasta pública, van iniciar una nova etapa independent d’aquest rotatiu. Eren temps de màquines d’escriure i ambient absolut en la redacció.
Unes setmanes abans del llançament d’aquesta nova etapa es va anar reclutant el personal per tal que l’1 de març de 1985 sortís el primer número d’un diari que havia estat del Moviment des del 20 de desembre de 1938. Des d’aleshores fins ara han passat la barbaritat de 40+1 anys, més de quatre dècades en què s’han fet moltes voltes.
Però no entraré en matèria empresarial, sinó en l’evolució d’una professió tristament venuda al sistema. Tots els processos d’elaboració han estat superats pels ordinadors i actualment tot aquell bullici propi de qualsevol redacció, sempre plena de fum, s’ha difuminat.
Ara ni es pot fumar, ni tan sols les noves generacions de ‘plumillas’ estan viciats al tabac, l’alcohol i les nits. Potser seran més sans, però alhora molt més ‘muermos’. Recordo que abans apuràvem les nits, no importava el dia de la setmana que fos, si hi havia alguna cosa a celebrar, que era sempre.
Les barres dels bars esdevenien font d’informació i els periodistes de l’època passàvem força de les agendes oficials. La notícia es buscava al carrer i no s’esperava que arribés notificada. En fi, que eren altres temps en què els polítics no tenien tanta mà en l’opinió pública i s’atenia més el ciutadà.
Només volia recordar que d’aquells inicis il·lusionants ja no en queda ningú més que qui a dalt subscriu i demà diumenge ‘La Mañana’ democràtica compleix 41 anys… Oh yeah!
