En aquest serial publicat al suplement de LA MAÑANA –un refregit de la història d’Europa escrit amb gràcia–, Pérez-Reverte parlava diumenge passat de la Guerra Civil. Un conflicte, no ho oblidem, provocat per uns militars traïdors que havien jurat lleialtat a la República, la qual –malgrat els problemes polítics que arrossegava– era un règim legal democràticament constituït. Em va sobtar que l’escriptor atribuís als dos bàndols la mateixa responsabilitat en la contesa. Que si “la República era un caos”, que si “les atrocitats en ambdues rereguardes van ser innombrables…”. És cert que en els primers mesos de l’aixecament, a la zona republicana es van produir matances indiscriminades (assassinats encapçalats per grups revolucionaris, no promoguts per les autoritats, i que van acabar al començament de 1937 quan el Govern republicà va aconseguir controlar els grups de milicians armats). En total, es calcula que van ser 50.000 morts, una xifra certament altíssima. Però mai hem de perdre de vista qui va desencadenar aquesta carnisseria: Franco i els seus sequaços, que amb l’ajuda de Hitler i Mussolini van promoure una guerra amb prop de 600.000 morts i mig milió d’exiliats. En aquests números s’inclouen les 140.000 persones executades pel bàndol franquista durant la guerra (a posteriori, 50.000 més). Uns 300.000 reclusos, un milió d’interns en camps de concentració, milers de presoners de guerra i presos polítics emprats com a mà d’obra esclava per a treballs de reconstrucció, la repressió de gènere amb la reclusió de la dona a casa… Amb el suport (im)moral d’una Església catòlica alineada amb els repressors. Un franquisme que va fer d’Espanya un nyap i la ventafocs europea durant dècades. Un llegat esgarrifós.
Sessió: No iniciada
