La magnitud de la tragèdia creix. La distopia és real. Al meu país la pluja no sap ploure /si plou poc és la sequera/ si plou massa és la catàstrofe. Sols el poble salva el poble, ajuda humanitària que ha arribat al fang abans que els polítics, revolcats en la seva merda. Solidaritat i empatia ciutadanes enfront del poder i la crueltat de dirigents incompetents. Meteoròlegs desbordats, negacionistes del canvi climàtic i demagogs de sofà a cop de tuit enfront d’herois anònims salvant vides de persones i animals. Saqueig, caos i desesperació. La pandèmia es va quedar curta, qui ho havia de dir. Testimonis i supervivents en shock, més de 200 morts evitables, centenars de desapareguts encara i de voluntaris mobilitzats. Qui hagi viscut una riuada sap que a l’aigua no l’atura res i s’ho enduu tot, aquesta és la més mortal dels últims cent anys. I no hi ha dimissions, només vergonya i obscenitat als despatxos oficials, a les comitives escridassades. I un futur incert per a persones, sense casa, sense feina, sense negoci, sense cotxe, sense res, convivint amb cadàvers, en pobles devastats, amb precarietat fins al moll de l’os. Una ferida oberta de ràbia, impotència, indignació i tristesa al mapa i el cor del País Valencià.
Sessió: No iniciada
Menu
