Quan es pensa en una addicció a qui més qui menys li ve al cap l’alcohol, el tabac o les drogues. I en certa manera és així. Però hi ha altres tipus d’adiccions, les conductes anomenades “no tòxiques”, que també necessiten d’una diagnosi i d’un tractament i que atèn la Unitat de Joc Patològic i altres Conductes Addictives del Servei de Psiquiatria, Salut Mental i Adiccions de l’Hospital de Santa Maria. I en aquest àmbit és, precisament, la ludopatia, la que concentra el 90% de les atencions des que va entrar en funcionament ara fa tretze mesos.
La psicòloga Neus Aymamí, la responsable de la unitat, explica que des de l’octubre del 2018 s’ha tractat 94 persones i afegeix que moltes vegades és el propi pacient el qui reconeix el problema. “Va al metge a demanar ajuda i després de la primera visita ens el deriven”, explica Aymamí.
Després d’una primera sessió d’avaluació per descartar o confirmar cap altra patologia associada, l’equip tècnic avalua les característiques de cada pacient i escull el tractament adequat. En el cas de la ludopatia la teràpia s’acostuma a fer en grup (tot i que també pot ser individual).
En tots els casos es treballa el problema des de la perspectiva “cognitivo-conductual” i el que es fa en primer lloc és que el pacient aprengui a identificar les “situacions de risc” que puguin derivar en un “episodi de joc”. El maneig del diner és, en aquests casos, crucial. La doctora Aymamí explica que si es maneja més diners que els que són necessaris és possible que les persones afectades reincideixin en la seva conducta. Per això és vital la col·laboració del seu entorn per “supervisar econòmicament” el pacient. Això no vol dir deixar-lo sense la possibilitat de manejar diners sinó que tingui només els que li calen en el seu dia a dia. A mesura que el pacient guanya en autocontrol també baixa la “supervisió”.
En paral·lel també es tracten altres estratègies per combatre les situacions de risc que poden propiciar “l’avorriment, la inactivitat o la depressió”, mentre que en el camp de les apostes esportives també hi ha la possibilitat que el propi pacient ompli un formulari en el que autoritza a què se’l veti de forma voluntària als locals d’apostes, de manera que en el cas que hi intentés accedir li seria vetada l’entrada.
El més comú en l’àmbit de la ludopatia encara és l’adicció a les màquines escurabutxaques i el perfil de l’afectat és el d’una persona de 30 a 40 anys d’edat. En segona posició abans hi havia el bingo mentre que ara s’hi situa el joc on line. Aquest darrer sector comprèn cada vegada un públic més jove de 30 anys i amb més formació acadèmica, a diferència de la resta de tipologies del joc patològic.
De la resta de conductes adictives “no tòxiques, el 10% restant inclouen des de l’adicció a les xarxes socials i als videojocs fins a les compres compulsives o l’adicció al sexe. En el cas de les xarxes socials i els videojocs s’atèn cada vegada un públic més jove (sobretot adolescents). A diferència dels afectats de ludopatia (adults que reconeixen ells mateixos el problema i busquen ajuda) en aquests casos són els pares qui ho fan. Això fa que estiguin “menys motivats” per solucionar el problema.
La manera d’abordar-lo, però, és substancialment diferent del que es fa amb la ludopatia. A diferència de l’adicció al joc (on es tracta d’evitar escurabutxaques o bingos) en el cas de les xarxes socials o de les compres compulsives la cosa és diferent. I és que segons recorda la psicòloga Neus Aymamí “no es pot prescindir ni de comprar ni de l’ordinador”. En aquests casos es tracta, doncs, de treballar actituds responsables i el “control d’estímuls”. Però l’objectiu “no és l’abstinència sinó la capacitat de regular tot això”. I això s’aconsegueix “pactant amb el pacient i el familiar menys hores de dedicació”, de manera que es combinin les activitats “on line amb les off line”. O sigui, fent entendre que “hi ha més vida fora de l’ordinador” a base de reorganitzar el temps.
De fet, en aquest tipus d’adiccions és el temps el quid de la qüestió. I és que quan l’ús de les noves tecnologies o la compra passa a ser el nucli de tota l’activitat del pacient és quan aflora un problema que fins llavors havia quedat més o menys soterrat. En molts casos també es dóna la circumstància que aquestes activitats passen a “desbancar” tota la resta. L’abandó dels esports o dels estudis, en aquests casos, són “signes d’alarma” que no es poden deixar passar, explica la responsable d’aquest servei del Santa Maria. En el cas de l’adicció al sexe, la doctora Aymamí explica que n’arriben alguns casos “però amb comptagotes”.
Sessió: No iniciada
