La música que es fa ara neix amb la data de caducitat. Cançons que les ‘machacan’ sense compassió aconsegueixen enganxar els més influenciables, però de la nit al dia són reemplaçades per altres del mateix calibre que segueixen sent la mateixa brossa. És clar que sempre hi ha excepcions que confirmen la regla, però des de començament de segle no es pot parlar de cap bomba musical.
A més d’esmunyedisses artistes que ja vénen amb impuls, com podria ser el cas de Lady Gaga o Rosalía, no hi ha ni un sol músic de les noves (de)generacions que valgui la pena, excepte algun indult molt puntual. El ‘reguetonto’ està fent molt de mal als cerebels més incauts i el ‘perreo-perreo’ està durant massa.
Malgrat tot, els grups i solistes que van marcar estil als anys 60, 70, 80 i fins i tot 90, se segueixen revaloritzant. Jazz, blues, funk, soul, reggae, pop, rock i fins i tot disc-music són gèneres que es mantenen molt frescos precisament per aquesta manca de creativitat i d’aportació de noves idees dels darrers temps, massa veloços i condicionats a les maquinetes.
És més, fins i tot en matèria d’electrònica, cal mirar els 70 per reverenciar els Kraftwerk. Les composicions actuals miren totes pel retrovisor i es claven en els noms de referència, per això la pràctica totalitat dels programes musicals, molts d’ells concursos, es nodreixen exclusivament de copiar en una clara ostentació de karaoke.
No surten joves promeses arrasant amb el seu propi projecte perquè no hi ha idees. Davant d’aquest buit, grups que amb el temps es van fer de culte han tornat. Fins i tot a la música, la història sempre es repeteix… Oh yeah!
