Quan els padrins se’n van anar de viatge de bodes a Barcelona, la besàvia els va donar dos llesques de pa amb pernil. A les cases de pagès de la dura postguerra, tot i la misèria, no hi faltava menjar. No hi havia ni cinc. Tot just quatre duros per comprar unes espardenyes o per pagar el metge (però poc més). A mig camí van treure el pa i el pernil de la cistella i aviat el van tornar a desar. Ho van fer amb discreció i sense escarafalls perquè les cares de gana de la gent del vagó de tren els van convèncer de no fer ostentació d’aquell pa de pagès i del pernil assecat a les golfes de casa. I és que la fam va ser la gran arma de la Guerra Civil i de la postguerra. Fins i tot més que les bombes i que els durs consells de guerra del franquisme. Ho explica molt bé La vaquilla, una pel·lícula de García Berlanga protagonitzada per Alfredo Landa i José Sacristán. El relat feia així: Els republicans es van assabentar que amb motiu de la Mare de Déu d’Agost hi hauria una ‘corrida de vaquillas’ a la zona nacional. I van decidir robar-les. No només per fotre l’enemic (que també) sinó per menjar. Parlo de la Guerra Civil i podria parlar de totes les guerres. La gana sempre ha estat una constant en qualsevol conflicte. És evident que quan el front està a prop la intendència costa d’arribar, els preus pugen i no tothom té a l’abast el menjar que necessita però aquesta vegada hem vist la intencionalitat de tot plegat. Benjamin Netanyahu, president d’Israel, ha decidit matar de gana milers de palestins. No ho dic jo (sinó l’ONU). Permetre que nens desnodrits i famílies senceres caiguin sota les bales mentre esperen alguna cosa de menjar és indigne. O més aviat digne d’acabar davant del Tribunal Penal Internacional amb una llarga condemna de presó, com els va passar als líders militars i polítics dels serbis de Bòsnia. Perquè una cosa és respondre als atacs que van perpetrar els integristes de Hamàs (també criminals) i l’altra voler arrasar Palestina. Definitivament Netanhayu no està a l’alçada d’Israel (sí que ho va estar Isaac Rabin). I acabo. No tinc dubte que en una situació com la que van viure els padrins a la dura postguerra Netanyahu hagués optat per menjar-se l’entrepà de pernil. I a més ho hagués gaudit.
Sessió: No iniciada
