El 6 de novembre del 2024 comentava en aquestes pàgines de LA MAÑANA l’amenaça del despotisme que representava l’elecció de Donald Trump. Dos anys després aquella amenaça ha esdevingut un mal son. El poder exercit de manera personal per un president amb un gabinet i un entorn d’aduladors, seleccionats per la seva complaença envers els seus desitjos i capricis, ha deixat en evidència els límits de les seves capacitats per a gestionar situacions complexes. Vegem, sinó, les que han abocat a greus conseqüències com les taxes duaneres imposades als socis comercials dels Estats Units, sense aprovació del Congrés, la guerra contra l’Iran, declarada sense debat ni pla alternatiu, o la guerra comercial amb el Canadà.
La seva política internacional –Veneçuela, Iran, Palestina o Cuba– ha deixat surar el concepte “trumpià” d’un poder presidencial exercit sense consultes ni debat.
El mes de setembre d’enguany vam veure l’Assemblea General de les Nacions Unides impotent davant un Donald Trump que feia trontollar l’ordre internacional.
Els mètodes expeditius emprats per Trump per tallar en sec els debats públics i tirar pel dret sense les autoritzacions legals escaients han comportat nombroses friccions amb la justícia dels Estats Units.
I les obres sumptuoses de Trump a Washington, molt impopulars en l’opinió americana, eren el símbol del seu mètode de governar. La destrucció de l’ala Est de la Casa Blanca per construir-hi una sala de ball monumental i la reparació del Centre Kennedy, afegint-hi el seu nom al costat del president assassinat, han estat clarament rebutjades per la ciutadania americana.
L’imperi trumpià s’assenta sobre quatre pilars: nacionalisme blanc, dreta religiosa, casta dels barons de la tech i un complotisme made in USA.
Aquest imperi sense principis no intenta pas convèncer, en té prou de controlar l’espai públic mitjançant les plataformes, els algoritmes i, aviat, els models d’intel·ligència artificial. D’aquí surt l’entrellaçament vertiginós de la tècnica, de l’àmbit polític, de l’espai mediàtic i de la geopolítica que encarna Elon Musk.
Aquesta manera de governar, a cop de decrets presidencials i gràcies a l’eclipsament del Congrés, s’ha vist de tant en tant, i a pilota passada, limitat per les decisions del Tribunal Suprem. Sortosament les eleccions al Senat i a la Cambra de representants d’aquesta setmana han estat un seriós aturador a la potència sense principis que representa Donald Trump. L’electorat americà, fins i tot bona part dels que havien votat per ell fa dos anys, està preocupat pel cost de la vida, els preus del carburant i, cada cop més, per la corrupció política.
Confrontats a la realitat del descontentament general de l’electorat els mateixos elegits republicans han començat a distanciar-se d’un president que manifestament està desconnectat de les realitats dels Estats Units.
Els demòcrates no solament han guanyat la majoria a la Cambra de representants i al Senat, també han aconseguit victòries sense precedents en l’elecció dels governadors.
Però la Constitució americana permet al president de legislar per decret (executive order) un procediment legislatiu d’urgència que li permet estalviar-se l’aprovació del Congrés.
Ara el Partit Demòcrata, que no ho tindrà fàcil, ha de trobar el camí per aconseguir des del Congrés el redreçament de l’Estat de Dret. Un redreçament que s’ha de fer amb equilibri i seny per intentar reparar el desgavell d’aquests dos anys. I els demòcrates també tenen la gran responsabilitat de trobar una síntesi entre les seves dues grans tendències: els moderats i els neo-socialdemòcrates que han redescobert el marxisme.
Tanmateix, comptat i debatut, hem de felicitar el poble americà per haver sabut plantar cara i dir prou al despotisme.
