La covid-19 persistent pot costar als països desenvolupats l’equivalent al pressupost anual d’Espanya en salut durant la pròxima dècada. En un informe publicat aquest dimecres, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) calcula que pot reduir el producte interior brut (PIB) de les economies de l’OCDE i de la Unió Europea entre un 0,1% i un 0,2% anual durant la pròxima dècada. Segons l’OCDE, aquesta pèrdua d’activitat econòmica equival a uns 135.000 milions de dòlars cada any, una xifra que s’iguala al pressupost anual en salut de països com Espanya o els Països Baixos.
L’informe, titulat ‘Abordar els costos i l’atenció de la covid persistent: l’ombra allargada de la pandèmia’, analitza l’impacte econòmic de la covid-19 persistent, una síndrome complexa amb símptomes que perduren més de tres mesos. Pot afectar gairebé tots els sistemes d’òrgans, inclosos els sistemes cardiovascular, nerviós, endocrí, immunitari, reproductor i gastrointestinal. Les manifestacions comunes inclouen disfunció cognitiva (“boira mental”), fatiga, disautonomia (que es presenta sovint com a síndrome de taquicàrdia postural ortostàtica) i malestar després de fer esforç.
Durant el pic de la pandèmia el 2021, la covid persistent va afectar aproximadament 75 milions de persones als països de l’OCDE, el que representa un 5,3% de la seva població. En aquell moment, els costos sanitaris directes es van enfilar fins als 53.000 milions de dòlars. Tot i que s’espera que la prevalença s’estabilitzi entre el 0,6% i l’1% de la població entre els anys 2025 i 2035, l’OCDE augura un impacte “estructural” en les economies de l’OCDE amb un cost anual d’uns 135.000 milions de dòlars durant els pròxims deu anys.
Impacte econòmic “estructural”
L’OCDE avisa que les seqüeles de la covid-19 suposen una “càrrega estructural” per als sistemes de salut, així com “un fre estructural a la producció econòmica”, especialment per l’impacte en el mercat laboral i la productivitat. L’anàlisi de l’OCDE destaca que els costos indirectes, derivats de la reducció de la participació en el mercat laboral, superen els costos mèdics directes.
L’estudi atribueix les futures “pèrdues econòmiques” a les baixes mèdiques per la malaltia, la reducció de la productivitat dels treballadors afectats per la fatiga o la boira cognitiva i l’abandonament prematur del lloc de treball. Els estudis citats per l’organització suggereixen que la covid-19 persistent provoca interrupcions en l’ocupació en un de cada cinc treballadors afectats.
L’informe recorda que les pèrdues són comparables a la càrrega econòmica d’altres malalties cròniques greus com l’esclerosi múltiple o els accidents cerebrovasculars. La diferència, en aquest cas, és que la major part del cost prové de la inactivitat laboral, i per això reclamen polítiques que vagin més enllà del sector sanitari i que impliqui també els ministeris de Treball, Educació i Seguretat Social.
Reconeixement desigual
L’estudi subratlla que el reconeixement, el diagnòstic i el tractament de la covid persistent són encara molt desiguals entre els països membres. En l’actualitat, només quatre països de l’OCDE (Austràlia, Àustria, el Canadà i els Països Baixos) disposen d’un pla o estratègia nacional específic per abordar les conseqüències d’aquesta condició.
Pel que fa a les rutes assistencials formals i definides a escala nacional, només sis països les han implementat: Àustria, Bèlgica, França, Alemanya, Luxemburg i els Països Baixos. En molts altres estats, les clíniques especialitzades que es van obrir durant la pandèmia han començat a tancar a causa de la manca de finançament o sota la premissa que els pacients han de ser absorbits pel sistema de salut general, sovint sense la formació específica necessària per als professionals de l’atenció primària, diuen.
Tot i que la majoria dels països ja utilitzen la definició de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), els pacients i els treballadors sanitaris “sovint” es troben amb dificultats per obtenir un diagnòstic formal de covid persistent. En moltes ocasions, els professionals mèdics fan servir diagnòstics alternatius com la síndrome de fatiga crònica o trastorns depressius, cosa que contribueix a infravalorar la càrrega real de la malaltia.
Recomanacions de l’OCDE
Per mitigar aquest impacte de 135.000 milions de dòlars anuals, l’OCDE proposa reforçar la prevenció amb la vacunació contínua, ja que l’evidència indica que haver rebut la pauta completa abans de la infecció redueix el risc de desenvolupar covid persistent en un 27 % aproximadament.
També insta tots els països a adoptar codis de diagnòstic estàndard (com l’ICD-10 o l’ICD-11) per millorar la vigilància epidemiològica i crear rutes assistencials multidisciplinàries que connectin l’atenció primària amb especialistes en rehabilitació i suport social per donar una atenció centrada en el pacient. Igualment, demana als governs garantir que les avaluacions de discapacitat tinguin en compte les limitacions funcionals de la covid persistent; i a les empreses que promocionin l’adaptació dels llocs de treball per facilitar la reintegració laboral.
