És el segon matí de primavera i vaig al poble vell de Saraís. És molt d’hora i fa fred, quan arribi el sol que ja s’endevina a Còll, hauré arribat. El desnivell és fort i el camí està ple d’arbres caiguts, lliris a punt de florir i un silenci que només trenquen els moixons i el doll d’aigua del barranc. Els pocs trossos planers són plens de rebolcades de porc senglar. Saraís vell es va cremar i es va buidar de gent. No hi va arribar mai la carretera ni cap servei. Allà han quedat cases caigudes i les quatre parets d’una església amb espadanya que ara estan cobertes d’heura i flors de nabiu. Desenes d’històries enterrades, tresor de pau que ha quedat aturat en el temps. D’allà procedia la família de la meva besàvia paterna i després d’escriure-ho rebo missatges inesperats de persones que hi van néixer, hi tenen records o que també hi tenen avantpassats. Quan torno a casa, obro el forn i el primer client és d’Erta, hi té casa heretada familiar encara que resideix fora. A Erta només hi viu una família, aguanta enfront del progrés que obliga a viure en nuclis més poblats. Cap IA superarà mai la bellesa de llocs com aquests que desafien tot el que ens ve imposat. La Catalunya buidada és una resistència silenciosa al sistema.
Sessió: No iniciada
