El meu primer dia d’escola va ser angoixant. La tieta Carme va ser l’encarregada de dur-me al col·legi Santa Anna de la Rambla d’Aragó (abans en dèiem Boters). Va ser la primera vegada que vaig veure una monja. Vaig entrar en pànic. L’instint de supervivència em va dur fins a una porta lateral que donava al carrer Canonge Brugulat. Vaig arrencar a córrer fins a enxampar la tieta que ja havia marxat cap a casa. Els meus plors eren tan desconsolats que la tieta em va condonar el primer dia d’escola. L’endemà es va repetir l’operació. Vaig fugir esporuguit de les monges, però aquesta vegada la tieta no va transigir. Em va donar una surra al cul i allí va començar el meu currículum acadèmic. Ara no queden monges amb aquells hàbits tan embullats. Tampoc és vigent la norma que obligava les dones a dur mantellina per cobrir-se el cap. La padrina, si algun dia oblidava la mantellina, es posava al cap un mocador de butxaca. La mare de la diputada d’ERC, Pilar Vallugera, va tenir molts problemes per poder entrar a l’església amb pantalons. Ho va explicar la mateixa diputada dimarts en el debat al Congrés sobre la llei per prohibir el burca i el nicab que defensava Vox. La proposta-trampa del partit d’Abascal va ser rebutjada. Si cal una legislació a propòsit de la indumentària per motius religiosos ha de sortir d’un debat seré i ben documentat i no d’una estratègia alimentada per discursos xenòfobs. L’ideal és que el burca i el nicab caiguin tots sols per la convivència amb els costums democràtics, com van caure les vestimentes talars amb toques i vels que espantaven la canalla. Com va dir en el debat al Congrés el diputat del PNB Mikel Lagarda, “la decisió que adoptem serà el canari de la mina del nostre estat de dret”.
Sessió: No iniciada
