Durant segles, a l’hora de treballar els seus camps, els agricultors han mirat amb atenció el cel i el sòl per interpretar els senyals que emet la naturalesa. Aquest coneixement ancestral s’ha transmès de generació en generació i s’ha adaptat a la introducció de noves maquinàries, nous cultius i noves demandes. No obstant això, algunes iniciatives de digitalització actuals transformen radicalment el treball dels agricultors, la qual cosa genera tensions i rebuig.
Aquesta és la conclusió de l’estudi en obert “In agriculture 1+1 does not equal 2”: Re-configurations and frictions around the implementation of the Digital Farm Book, de Paloma Yáñez Serrano i Lucía Argüelles Ramos, investigadores del grup Urban Transformation and Global Change Laboratory (TURBA Lab).
En la seva recerca, Yáñez i Argüelles analitzen com força la implementació del Quadern Digital d’Explotació (CUE), una eina obligatòria a Espanya en la qual els agricultors han de registrar informació sobre la seva activitat, a adaptar el treball agrícola a models administratius i basats en dades. Aquesta digitalització, impulsada per les polítiques europees i lligada a les transicions verda i digital, xoca amb el saber i les pràctiques de la pagesia i està transformant el sector agrícola.
L’estudi exposa que la digitalització del camp té un impacte important, per la qual cosa s’ha de plantejar de manera que integri els coneixements dels agricultors, les seves necessitats i l’essència de les seves pràctiques.
Una digitalització no adaptada
Per entendre com està transformant la digitalització el sector agrícola, les investigadores van optar per una metodologia qualitativa. Van fer 25 entrevistes a agricultors, tècnics, desenvolupadors de tecnologia i funcionaris públics; van visitar finques; van compartir temps amb agricultors, i van veure en primera persona com utilitzaven el CUE.
“El que volíem era observar, des d’una mirada pròxima, la manera com aquestes eines són adoptades, resistides, adaptades o fins i tot rebutjades i quina mena de coneixements i relacions es veuen desplaçats o reconfigurats en el procés”, expliquen Yáñez i Argüelles. La seva conclusió principal és que el conflicte radica en la tensió entre dues maneres d’entendre el coneixement agrícola.
“El CUE es basa en una lògica d’estandardització, càlcul i automatització pròpia d’una visió tecnocràtica que considera que el que no es pot mesurar, no existeix. Però per a moltes persones agricultores, el seu coneixement no passa per taules ni algorismes, sinó pel cos, pels sentits, per l’experiència acumulada”, assenyalen les investigadores. “Saben quan s’ha de regar perquè oloren la terra, quan collir perquè veuen com canvia el color del fruit o senten la textura de les fulles. Aquest coneixement sensorial i tàcit no té lloc al CUE, i això els genera una gran sensació de desconfiança, de sentir-se desplaçades per un sistema que les intenta controlar sense reconèixer ni respectar el que saben i com ho saben”, afegeixen.
“Un dels exemples més il·lustratius amb què ens vam trobar és el d’un agricultor andalús que produeix el seu propi compost. Ens explicava que ell sap quan ha d’aplicar el fertilitzant per l’olor: ‘Em guio per l’olor. No pots visualitzar l’olor. Per això dic que les dades no serveixen per a tot’. Aquesta frase resumeix molt bé el conflicte entre una lògica sensorial i intuïtiva i una eina que només admet el que és quantificable”, conclouen.
Molts dels agricultors participants en l’estudi van assenyalar que els resulta rígid i poc pràctic introduir al CUE cada acció que duen a terme al camp, la qual cosa requereix temps i coneixements informàtics i burocràtics que no tots tenen i que alguns no volen adquirir. Això fa que molts acabin delegant aquesta tasca en tècnics o assessors, fet que genera noves dependències.
Tanmateix, això no significa que els agricultors rebutgin les eines digitals o la recol·lecció de dades. És, sobretot, la rigidesa i l’estandardització del CUE el que en dificulta l’adopció i la integració. “Durant la recerca ens vam trobar amb un agricultor que fa vint anys que porta el seu propi registre en un full d’Excel adaptat a la seva manera de treballar i amb d’altres que utilitzen el mòbil per fotografiar sembrats, collites i activitats importants, a fi de portar un registre amb significat personal. Aquests exemples mostren que els agricultors no estan en contra de la tecnologia, sinó que busquen eines que respectin i complementin les seves formes de saber i fer”, expliquen Yáñez i Argüelles.
Conseqüències laborals, socials i culturals
Una de les conclusions principals de l’estudi de les investigadores del TURBA Lab és que la utilització del CUE genera impactes importants en l’entorn agrari que van més enllà de la desvaloració del coneixement experiencial. Així, modifica el rol de l’agricultor cap a un perfil més tècnic i administratiu, i pot accelerar la tendència de concentració agrària.
A més, provoca un canvi en la concepció de sostenibilitat. “La sostenibilitat passa de pràctiques concretes (com la rotació de cultius o l’aplicació de plaguicides no sintètics) o normes (com l’agricultura ecològica) a la comptabilització de les entrades i els productes i la creació d’indicadors. Hem vist com sorgeixen friccions entre els defensors d’aquestes dues visions”, assenyalen Yáñez i Argüelles, adscrites al centre UOC-TRÀNSIC.
Una proposta crítica
Les investigadores proposen solucions per donar la volta a aquesta situació. “Creiem que la clau rau a reconèixer els agricultors com a coproductors de coneixement i no com a simples usuaris passius. Per a això, és fonamental dissenyar eines digitals que s’adaptin a les realitats del camp, i no a l’inrevés. Això implica codissenyar plataformes amb els mateixos agricultors i respectant la seva diversitat de pràctiques, cultius i contextos”, expliquen.
“És important que les eines siguin flexibles i accessibles, i que incorporin formes de coneixement no quantitatives: registres visuals, descripcions narratives, criteris locals. A més, és necessari qüestionar la idea que la sostenibilitat només es pot aconseguir mitjançant indicadors numèrics. Per exemple, les pràctiques agroecològiques ja són sostenibles per definició, encara que no sempre encaixin en els paràmetres del CUE”, afegeixen.
Les investigadores proposen eines que registrin experiències en veu o imatge i que reconeguin la diversitat de llenguatges i maneres de nomenar, per exemple. I, sobretot, solucions que no només tinguin una finalitat administrativa, sinó que siguin útils per als agricultors en la presa de decisions.
“Esperem que aquest estudi contribueixi a obrir un diàleg amb institucions i desenvolupadors per pensar junts maneres més justes, democràtiques i situades de digitalitzar l’agricultura. No es tracta de dir sí o no a la tecnologia, sinó de preguntar-nos quin tipus de digitalització volem, quines tecnologies, per a qui i amb quines finalitats”, conclouen.
