Avui el tema va de Sanitat Pública. Reitero en primer lloc l’excel·lent tracte que he rebut en general per part del personal sanitari de Lleida. Però, dit això, cal també qüestionar el funcionament del sector sanitari, i molt especialment de l’Hospital Arnau. Entenc que la Sanitat catalana pateix un greu dèficit de finançament i de personal, però hi ha fets que freguen l’absurd. Aquest estiu han ingressat el meu germà a Urgències un parell de vegades per descompensacions provocades per la diabetis. En la de fa un mes, en la que vàrem haver d’esperar una eternitat, van haver de repetir l’extracció de sang perquè algú s’havia oblidat d’analitzar-la i ja s’havia coagulat. En la més recent vam viure situacions surrealistes: una pacient que s’havia escapat pels jardins i que ningú trobava, un senyor al que li exploraven debades una cama lesionada fins que va exclamar “però aquesta és la cama bona, cony!” o la d’una noia que anava demanant una cadira de rodes per al pare i que finalment va haver d’anar ella mateixa a buscar-la. I per arrodonir el tema: en una visita a Oftalmologia, la metgessa anuncia al meu germà que li operarien la cataracta el 24 d’agost. L’anestesista truca uns dies abans per donar instruccions. Arribem a l’Arnau el dia en qüestió i… ningú en sap res! L’operació ni estava programada, i encara espero la trucada per rebre alguna explicació. Algú va dir que la paciència és la millor medicina: si fos així, la majoria d’usuaris de la Sanitat Pública tindríem una salut de ferro.
Sessió: No iniciada
