Josep Vallverdú estrena els 102 anys amb la calma d’algú que ja ho té tot fet. Ens espera en una terrassa del passeig de Balaguer, amb una copa de vi blanc entre les mans. Autor d’una obra immensa i polifacètica, reflexiona amb lucidesa sobre el pas del temps i l’ofici d’escriure.
P.- Com se sent en arribar als 102 anys?
Fa temps que visc dia a dia. Penso en l’avui i el demà, no en demà passat.
P.- Quina olor o record descriu la seva infantesa a les Terres de Ponent?
Recordo l’olor de la ciutat antiga de Lleida, la dels anys trenta. També els mercats als pobles i el contacte amb el camp. Vaig tenir una doble educació: la ciutadana i la rural. M’ha servit per entendre el país des de diferents mirades.
P.- Si hagués de resumir la seva vida en tres paraules, quines serien?
Escriure, produir, ensenyar.
P.- Ha viscut una guerra civil, una dictadura i el renaixement cultural català. Com l’ha marcat tot plegat?
Vaig viure de prop la resistència cultural, el meu pare era un liberal convençut. Hi havia gana, censura i repressió, però també voluntat d’expressar-se.
P.- Decideix ser escriptor o la vida l’hi porta?
Hi vaig anar a parar. M’agradava escriure des de petit, però no es podia publicar en català. A partir dels anys seixanta, la censura s’obre una mica. La revista Cavall Fort neix i hi començo a col·laborar. Paral·lelament, publico ‘El venedor de peixos’, editat per Arimany, la primera col·lecció juvenil que es fa a Catalunya. Al cap i a la fi, l’únic que volia és que els infants llegissin i ho fessin en la seva llengua.
P.- D’on neix ‘Rovelló’, el seu personatge més estimat?
Neix d’una estada al servei militar al Solsonès, en un poble amb gossos tofonaires. El primer any de vida d’un gos equival a les experiències que té un infant entre els 0 i els 9 anys. Volia que els nens s’identifiquessin amb el personatge i ho vaig aconseguir.
P.- No només escriu històries àgils i simpàtiques, sinó que les combina amb un gran rigor històric.
Sempre m’ha agradat jugar amb l’espai i el temps. En el fons, és agradable, colorit, canviar d’època.
P.- Potser també s’hi amaga un punt de reivindicació. És a dir, explicar la història en català, en un país que sovint ha patit per poder-ho fer…
No. En cap llibre juvenil hi ha reivindicació. La meva intenció era simplement fer literatura en català. També volia trobar un to que servís per a tothom, que el llegís un aprenent de dinou anys i també un executiu de cinquanta. Aquest ha estat el meu secret.
P.- I com ho aconsegueix?
Hi tinc gràcia. La meva vocació més profunda sempre ha estat la de ser guionista de cinema. En ‘L’home de gregal’, ‘El patró Gombau’ o ‘La presó de Lleida’, per exemple, es veu reflectit. La majoria de les meves novel·les estan escrites amb una gran facilitat per convertir-les en pel·lícules.
P.- També ha escrit dietaris molt personals, com ‘Les vuit estacions’ o ‘Mosaic de tardor’.
Els meus dietaris van sorgir de manera inesperada. Unes estudiants em van dir que volien fer un estudi sobre la meva producció. La nit abans de l’entrevista, vaig estar pensant què diria. Finalment, van decidir fer el treball sobre un altre autor i jo vaig traslladar al paper tot el que havia pensat aquella nit. Ho vaig fer per presumir, si soc sincer.
P,. Escriure memòries és un acte de justícia o de reconciliació amb el temps?
És una necessitat. Quan et fas gran, aprens a viure de records. Escriure és una manera de donar sentit al passat. Explico tot el que he viscut, la meva vida ha estat molt dramàtica.
P.- En quin sentit?
He viscut l’època de la guerra, amb el meu padrí empresonat, després rescatat i amagat, i la postguerra, amb el meu pare sense feina. A Barcelona, les vam passar magres, fins que el pare va obrir una botiga. Mentrestant, la mare va perdre la salut. Quan va morir, jo tenia divuit anys.
P.- La mort de la mare va afectar la seva obra?
Molt. A la mare, encara la sento ara. Les seves faccions també les recordo. Com que no tenia una càmera per retratar-la, quan va morir, em vaig tancar a l’habitació on era i la vaig dibuixar.
P.- Conserva el dibuix?
Sí, és clar.
P.- Es considera més dibuixant o més escriptor?
Una mica de tot. Cada dissabte, faig un esmorzar de forquilla amb amics. M’emporto un foli i un llapis i dibuixo algun acudit.
P.- És un home de costums.
Diria que sí. Tinc un fill amb discapacitat que té setanta-dos anys. Fa anys que cada setmana li escric un conte o una lliçó de coses. Abans, ho feia per correu electrònic, però a vegades s’oblidava de mirar-lo. Ara, li envio per correu ordinari.
P.- Tornem a la seva obra. Ha traduït grans noms universals. Què aprèn un escriptor de la traducció?
És un exercici molt útil. T’obliga a escoltar i entendre altres veus.
P.- Es pot mantenir l’essència de l’obra original?
Sempre hi ha matisos que es perden, evidentment. Pedrolo també ho deia: hi ha coses que no es poden traduir. Jo tradueixo amb una gran naturalitat, perquè fa molts anys que m’hi dedico, des del 1948. Intento entendre el ritme i la prosa de l’autor. Hi ha molta diferència en el llenguatge d’un gàngster de Nova York i un gàngster de Kansas City.
P.- I de la poesia, què me’n diu?
Ai, la poesia! Tots els prosistes fan poesia de tant en tant, perquè tenen una dona a qui escriure…
P.- Deu ser difícil condensar les paraules.
Sí. Has de tenir una motivació i has de tenir pensada una frase que sigui impactant, sempre basada en el verb, la paraula.
P.- Parlant de la llengua, com veu l’estat actual del català?
Dues coses. Al carrer, no es parla català i la gent que el parla, ho fa malament. La banalització de la cultura és un fenomen molt desagradable. Comença amb la no autoexigència. S’ha de parlar ordenat, soc partidari del subjecte, el verb i el predicat.
P.- Hi ha alguna cosa que li doni esperança?
Només si des de l’escola i des de les famílies, es fa una mena de croada general. Hi ha d’haver una persistent voluntat.
P.- Quin paper hi juguen els escriptors?
Tenim poca influència. La influència la tenen els locutors de ràdio i els presentadors de televisió.
P.- Vostè continua escrivint avui en dia?
Sí, aquest any publico ‘Quadern de Balaguer’, un dietari sobre la meva vida a la capital de la Noguera des de l’any 2015 fins al 2024. Abans, els meus dietaris tenien una forma clàssica: una data i unes anotacions. Ara, són la cosa més dispersa i variada del món, passen d’un tema a un altre.
P.- Com viu la idea de la mort?
Em preocupa molt poc. Desitjaria una mort plàcida, sense patiment, o una mort sobtada.
P.- Com li agradaria ser recordat?
Com una persona cooperadora, però molt desitjosa de la pròpia intimitat.
P.- Si pogués deixar un missatge per a les generacions futures, quin seria?
Sigueu fidels a allò que de debò us ha fet créixer.
