Avui compliria 77 anys el grandíssim Jesús de la Rosa si no hagués marxat al ‘Gran Hotel’ fa 42, després d’un accident de circulació. Els primers passos d’aquest sevillà van ser com a fundador d’un grup no gaire important -Los Nuevos Tiempos- en ple anys 70, que feien rock anglosaxó amb lletres en un anglès amb sabor andalús. Més tard, a Madrid, va intentar formar part de Los Bravos quan imitaven la fórmula del ‘fenomen Beatle’, però en castellà. Allí sí que va ser rebutjat pel seu inevitable accent andalús.
El 1972 va ser acceptat de teclista com a substitut en el grup de moda aleshores, Flor y Nata, recorrent milers de quilòmetres, encara que no va ser fins que va crear Tabaca quan podem anar coneixent les virtuts d’aquest excel·lent músic. El quartet completava les seves files amb el baixista de Miguel Ríos, el cantant de Los Solitarios i Eduardo Rodríguez ‘Rodway’, procedent de Los Payos, amb qui va iniciar el germen del que en el meridià dels fabulosos anys 70 es convertiria més tard a Triana, un trio que s’arrodonia amb el menut Juan José Palacios ‘Tele’ al comandament de les baquetes.
En qüestió de cinc anys, Triana va forjar tot el seu poder musical amb tres discos imprescindibles: ‘El patio’, ‘Hijos del agobio’ y ‘Sombra y luz’. Als 80 el grup cau en una crisi en decidir endinsar-se al pop. ‘Un encuentro’, ‘Un mal sueño’ y ‘Llegó el día’, últim àlbum que va ser com una premonició, completen la discografia. Va per tu, Jesús de la Rosa… Oh yeah!
